El cas Gibraltar, o com matar dos ocells d'un tret:
la UEFA tanca les portes també a catalans i bascos

El setembre de 2002 es comença de tèmer que la UEFA canviarà els seus estatuts per impedir que el territori anglès de Gibraltar pugui ingressar-hi com a membre de ple dret. Aquesta operació, nefasta per a Catalunya, és el resultat de les desmesurades pressions fetes per l'Estat espanyol, que va arribar a amenaçar amb retirar-se de totes les competicions internacionals en què participés una selecció del Penyal.

La pinça espanyola es posa a funcionar a dues bandes: des del propi aparell de l'Estat -que entén el reconeixement de Gibraltar com una agressió a la sobirania espanyola- i des de la Federació Espanyola de Futbol (FEF), a partir del dictamen favorable a Gibraltar sortit d'un estudi de la federació europea conegut l'estiu de 2000. Tot seguit, Aznar va mobilitzar el president de la FEF, el fatídic Angel Maria Villar, que va començar una escalada d'amenaces i coaccions sobre directius de l'UEFA -com el seu president Lennart Johansson- amb la finalitat de fer valer el veto de Madrid a l'ingrés de Gibraltar, però amb la vista posada en realitat en Catalunya i Euskadi per matar tres ocells d'un sol tret.

Ni el suport de la Federació Anglesa va servir de res als gibraltarenys: el 7 de setembre de l'any passat, el comitè executiu de l'UEFA va posposar el tema fins al 2003 pel fet que, segons es va afanyar a sentenciar Villar, "l'Associació de Futbol de Gibraltar no s'ajusta als estatuts i reglaments de l'UEFA". Amb el projectat canvi d'estatuts sobre la taula, l'ajornament és la mort, perquè aquest canvi de la UEFA és paral·lel a un altra de la FIFA (Federation International Football Association) que també s'enroca en el reconeixement d'un Estat per part de l'ONU com a condició imprescindible per al reconeixement de les seves corresponents seleccions esportives, amb la benentesa que això no afectaria els casos ja reconeguts com les Illes Fèroe i les nacions britàniques. Llauradó reacciona declarant que "havíem seguit el tema i teníem l'esperança que Gibraltar fos admès, però ens ho esperàvem. És el mateix que va fer el COI, i si s'acaba confirmant, el tema es complicarà molt". Quina ironia: el futbol internacional no haurà fet res més que copiar la via excloent ideada i aplicada pel franquista català Samaranch.

El secretari general per a l'Esport de la Generalitat, Joan-Anton Camuñas, torna a caure el 13 de setembre en el més gran ridícul quan dóna per perduda la selecció catalana de futbol oficial i posa l'esperança en un canvi mundial sobtadíssim, "com el del Mur de Berlín...". Des de la Generalitat es torna a apel·lar, inexplicablement, a la societat civil, quan aquesta ja ha culminat l'odissea de les 520.000 signatures!

Perduda ja tota coherència, el mateix Camuñas rectifica l'endemà i proclama que la selecció de futbol és "irrenunciable". Les reaccions indignades d'ERC i de la Plataforma posen Camuñas contra les cordes i el deixen fet un cadàver polític. Ernest Benach (ERC) sentencia que el nomenament el seu nomenament a Esport "ja va ser una renúncia clara a les seleccions" i recorda al conseller Vilajoana que "hi ha un mandat del Parlament en forma de llei i recolzat per més de 500.000 signatures". El president de la Plataforma, Jaume Llauradó, es confessa "bocabadat" i culpa la Generalitat d'haver perdut la batalla" per no presentació, per no haver fet res. Després de les 520.000 signatures, que va ser el moviment més important després de la manifestació per l'Estatut, que més volen de la societat civil?"

Aquests mateixos dies es desvel.la que des de l'UFEC no s'ha enviat ni una sola instància a cap federació internacional per demanar reconeixements de les homòlegues catalanes. La Plataforma dóna a conèixer que el 2000 va viatjar a Atenes a una reunió de la Federació Internacional de Natació on es va assabentar que aquesta no tenia cap notícia de les reivindicacions catalanes perquè la Catalana no els havia dit mai res. Justament, els Campionats Mundials de Natació de 2003 que es disputaran a Barcelona podrien ser una altra fita conflictiva per la impossibilitat dels nedadors catalans de competir amb representaciò nacional pròpia.

Els pitjors auguris, però, van quedar confirmats l'11 doctubre de 2001, quan el 9è Congrés de l'UEFA, reunit a Praga, ja en la primera jornada canvia l'article 5 dels seus estatuts per admetre només les federacions que tinguin la seu en un Estat independent reconegut per l'ONU i que siguin les màximes responsables de l'organització del futbol en aquest Estat.

La normativa és feta a la mida exacta dels interessos espanyols. Gràcies a la seva reacció furibunda contra una tímida petició gibraltarenya, -que es limitava a l'accés a competicions de futbol juvenil i femení- l'Estat espanyol obté un marc jurídic ideal per liquidar les esperances catalanes i basques de tenir seleccions nacionals oficials de futbol. L'espanyolista Villar va actuar pràcticament d'apuntador del text de modificació finalment aprovat. I sense cap vergonya va reconèixer tot seguit que el canvi no es referia només a Gibraltar sinó que "el que busca essencialment és traslladar als estatuts de la UEFA les disposicions de la FIFA i del COI pel que fa a l'admissió de nous membres".

La reacció de la Generalitat a aquesta envestida mortal de necessitat és el silenci absolut. Jaume Roura, des de la FCF, es plany que "tristament es confirma que les coses s'han complicat més, ens van posant bastons a les rodes però hem sde seguir treballant. S'han d'adonar que si a Catalunya tenim una tradició esportiva clara i si no podem tenir una federació independent en un Estat independent, almenys que tinguin una deferència". Menys de tres mesos abans de Nadal, la FCF encara no sabia amb qui es podrà jugar el partit de la selecció del 2001.

Jaume Llauradó, des de la Plataforma, reacciona amb l'anunci que es promourà una federació internacional i un campionat de futbol de nacions sense Estat, recolzant-se en un informe jurídic de 400 folis que defensaria la legalitat d'aquesta competició. Confirma que hi ha contactes fets amb Llombardia, Euskadi i les comunitats flamenca i valona de Bèlgica. A l'hora de valorar el canvi d'estatuts de la UEFA, Llauradó és rotund: "Això deixa el poble català en una situació quasi inaguantable" i referma la seva creença que el campionat de nacions discriminades posaria la UEFA i la FIFA en la necessitat de "trobar solucions a la nostra situació".