La mesura de l’Ajuntament de Vic d’executar un protocol administratiu previ a l’acte d’empadronament per tal de garantir-ne la plena fiabilitat ha derivat en una intensa campanya de rebuig, menada des d’algunes entitats i des d’alguns mitjans de comunicació de Barcelona. L’equip de govern de la ciutat ha estat acusat d’abocar els immigrants que no superin els tràmits a haver de sucumbir per manca d’assistència sanitària, i d’haver iniciat una ofensiva general contra la immigració a Vic. Un conegut periodista, fins i tot, el va assenyalar com a incubador del nazisme, que ja és dir.
És cert que l’equip de govern ha exposat públicament la mesura de forma improvisada i sense ser gens previsor amb les reaccions que despertaria en uns sectors que, malgrat ser molt minoritaris, tenen una forta capacitat de difondre el seu discurs. És així que les garanties relatives a l’empadronament, amb les darreres modificacions legals efectuades, han quedat situades en una zona oberta a interpretacions jurídiques tan diverses com antagòniques.
L’Ajuntament, abans d’aplicar la mesura, hauria hagut de comptar amb un entramat de suport jurídic i polític –que anés més enllà de la ciutat i de la comarca- que li garantís la fortalesa que en alguns moments ha mancat. Fins i tot hauria calgut un treball previ d’explicació prop de determinades entitats i institucions. Tanmateix, aquestes mesures preventives no es van portar a terme perquè el propi equip de govern, com hem dit, no preveia les reaccions ja que entenia i entén que l’increment del control sobre l’empadronament tindrà una afectació mínima o nul•la sobre les persones de bona fe que es vulguin empadronar a la ciutat.
La mesura no afecta les persones ja empadronades, ni els reagrupaments familiars, ni té efectes retroactius, ni entorpeix la gestió dels qui disposen d’una documentació mínima i fiable. La mesura va en la direcció de millorar els tràmits administratius per incidir en alguns afers, entre d’altres els de seguretat ciutadana. Potser ens diran que ens equivoquem, però creiem que la mesura de control sobre el padró que es vol aplicar compta amb el suport massiu de la ciutadania de Vic, sigui de l’origen que sigui.
Entenem que hi ha diaris i forces polítiques minoritàries i residuals que troben un especial plaer –cadascú pels seus motius- en acusar els partits democràtics de ser racistes, xenòfobs, feixistes i tot el que se’ls acut, en especial si l’objecte de les acusacions són la ciutat de Vic i les forces polítiques vinculades al nacionalisme i l’independentisme, com ha passat tantes i tantes vegades en els darrers anys.
Alguns mitjans no han paït encara, tot i els anys transcorreguts, que si en algun lloc de Catalunya s’ha fet una “nit dels vidres trencats” amb escamots de veïns apallissant immigrants a la via pública no hagi estat a Osona, sinó en un barri “progressista i d’esquerres” de Terrassa. I que un dels llocs de Catalunya en què es penca amb més profunditat per una millor convivència sigui Vic, aconseguint que malgrat que tinguem un altíssim percentatge d’immigració –que els experts en el tema situen en zona d’alt risc de conflicte,- la vida a la ciutat sigui ben acceptable, malgrat episodis marginals que han passat i passen sempre arreu.
Algunes de les acusacions que han caigut sobre Vic clamen al cel. Què ha de venir a dir-nos el ministre espanyol Corbacho? El mateix home que encara no fa dos anys propugnava que els llocs de treball disponibles havien d’adjudicar-se per criteris ètnics donant la preferència als espanyols? El que ha de fer Corbacho és tenir cura, ni que sigui per caritat humanitària, de les seves fronteres marítimes on cada any moren ofegats centenars d’immigrants. Corbacho ha amenaçat fins i tot amb demanar “responsabilitats” al govern de Vic per aquest afer, quan el que hauria de fer és assegurar, junt amb el seu col•lega Pérez Rubalcaba, que la policia espanyola compleixi la missió de control per a la qual se la paga i que sembla haver abandonat.
I què dir del Col•legi d’Advocats de Barcelona? Que emet tot un document basant-se només –com s’admet diverses vegades dins del mateix text- en notícies publicades als diaris? I que no s’ha molestat ni en reunir-se amb l’Ajuntament de Vic per conèixer de primera mà els fets. Veritablement, és un document aquest que cal guardar per a la història: la representació dels advocats, jutjant i sentenciant en base a notícies que han llegit mentre esmorzaven.
La campanya periodística barcelonina contra l’equip de govern de Vic també es distingeix per haver passat anys ignorant tot el que s’ha fet i es fa a la ciutat per afavorir la integració i la cooperació entre totes les comunitats. Són temes que no interessen, i que queden arraconats quan comença la tempesta organitzada de pseudoinformacions alarmistes, a base de mitges veritats i d’interpretacions jurídiques per la via ràpida.
Que s’acusi l’equip de govern de fer “electoralisme” per voler aturar l’ascens de forces polítiques xenòfobes també és una afirmació tan recurrent com incomprensible d’aquesta campanya. És que potser no és el deure dels partits democràtics aturar la xenofòbia i el racisme? Algun demòcrata se sentiria reconfortat si la xenofòbia guanyés més espais polítics a Vic? Que aquestes acusacions vinguin de forces socials i polítiques que no són racistes ens hauria de fer reflexionar a tots plegats –als acusadors en primer lloc- sobre la responsabilitat que es deriva de deteriorar les institucions democràtiques, d’erosionar la credibilitat del gruix dels partits democràtics i dels resultats demolidors que pot comportar. La història europea del segle XX és prou fresca i està prou ben estudiada com perquè no ens puguem permetre errors en aquest aspecte.
Certament, és molt senzill fer receptes còmodes, com el famós “papiers pour tous” del SOS Racisme francès, i tot seguit exercir el paternalisme tronat del qui no té responsabilitats de govern. No es pot posar la feina fàcil als enemics de la democràcia destruint la solvència de les institucions des de la irresponsabilitat més frívola. Aquesta és una feina que la xenofòbia –per la seva arrel repugnant, insocial, bàrbara, mancada de credibilitat...- no pot portar a terme amb èxit, a no ser que se l’ajudi, sense voler, des d’altres posicions. Preparant el terreny per al desastre. No cal que ens allarguem massa en aquest punt perquè les biblioteques són a la vora, i la història del segle XX encara té molts protagonistes vius a qui anar a preguntar.
Resumim, doncs. Aquest diari –que des de la seva fundació ha fet bandera de la democràcia radical i de l’antifeixisme- fa confiança a l’equip de govern de l’Ajuntament de Vic, al seu alcalde, als seus tinents d’alcalde i a totes les forces polítiques que en formen part.
Que ningú no perdi el senderi: l’ equip de govern no és xenòfob, ni racista, ni és un incubador del nazisme. No vol deixar morir ningú per manca de targeta sanitària, ni que els nens es quedin sense escola, ni que les famílies es morin de gana perquè no tenen passaport. El nostre equip de govern està format per persones de la màxima responsabilitat social, amb una trajectòria democràtica més que acreditada, que porten anys patint les vexacions i humiliacions a què els sotmeten la xenofòbia i els enemics de la concòrdia cívica.
Essent crítics amb els errors de comunicació, de procediment i de gestió que s’han comès, cal donar suport en aquest moment difícil als membres de l’equip de govern de Vic que encapçala l’alcalde Josep Maria Vila d’Abadal –com creiem que fa la majoria de la ciutat-, i dir-los que no es deixin intimidar ni per la demagògia de dretes ni per la d’”esquerres”, ni per la xenofòbia ni pel progressisme mal entès. I que segueixin treballant -des d’una democràcia tan generosa com blindada i implacable- per la pau i la convivència a la ciutat de Vic.