Exposició: La Villa Basque. Vernon (Califòrnia)
Artista: Adrià Julià
Inauguració: divendres 23 de setembre de 2005 a les 8 del vespre
Lloc: Sala H. Vic

DESCRIPCIÓ

Divendres s’inaugura a la Sala H l’exposició La Villa Basque. Vernon (Califòrnia) d’Adrià Julià (proposta guanyadora de la Beca Ciutat d’Olot d’Arts Visuals de l’any 2003). Julià –que viu i treballa a Califòrnia- investiga en aquest projecte la noció d’American life style utilitzant un cas curiós: la ciutat industrial de Vernon, en el comptat de Califòrnia, fundada l’any 1905 per pioners vascos. El seu estudi (que es materialitza amb treballs videogràfics i fotogràfics) és una aproximació a la realitat quotidiana d’aquesta comunitat a partir del cas determinat d’un restaurant vasc-francès farcit d’emblemes identitaris que conviuen amb elements propis de la cultura nord-americana. Més enllà d’aquesta reflexió, l’espectador és induït a la construcció de nous significats mitjançant l’estranyesa i la familiaritat que es reflecteixen en aquests espais i comportaments..

Vernon, una ciutat –fonamentalment industrial- integrada a la megalòpolis de Los Àngeles té la peculiaritat d’haver estat fundada per John B. Leonis Sr. un personatge emprenedor (banquer, industrial i polític) provinent del País Basc francès. Un testimoni d’aquest fet el trobem en La Ville Basque, un fastuós i abarrocat restaurant (farcit d’emblemes, escuts i quadres que remeten als orígens bascos) que acollia en els seus moments àlgids fins a 500 comensals. Sense haver perdut cap ingredient de la seva particular idiosincràsia, avui en dia el restaurant malviu amb uns pocs clients, entre els quals s’hi compten membres de la secció local de Rotary International i una peculiar dona russa que, invariablement, hi ve a dinar des de fa quaranta anys. En un àmbit com Vernon, i per extensió Los Ángeles, La Ville Basque és una conspiració temporal, social i cultural en un entorn de constants i dràstiques reconfiguracions del paisatge (segons descriu atinadament el propi Adrià Julià).

A La Villa Basque, les coses són estranyes i familiars alhora: plantes mediterrànies i tropicals, cambrers amb més de trenta anys a la casa, referències històriques constants, la carregada decoració, el propi edifici pintat de rosa i voltat de vegetació en una zona plenament industrial..., es podria dir que tot té la consistència dels somnis que incorporen escenaris coneguts. El que fa l’Adrià Julià és proposar-nos una visita –en forma d’un llarg plànol seqüència- intercalant petits diàlegs i veus de fons i una sucosa entrevista amb la senyora russa.

Malgrat l'interès del que diuen els actors, és important que l'espectador faci un esforç i pari atenció -també- al que no es diu: als rituals del cambrers, a la lenta i morosa descripció que fa la càmera de l'espai, als emblemes, als objectes…, tot està imbuït d'una càrrega semàntica transcendent i tot contribueix a aquesta sensació de saturació i de signes contradictoris.

Els protagonistes d’aquesta filmació negocien contínuament amb la memòria i la identitat: saluden amb un idioma que desconeixen, recuperen danses que interpreten matusserament, disposen d’icones i emblemes que difícilment saben interpretar i traduir, es refereixen al seu mític avantpassat fundador de la ciutat...

El mite i la memòria els serveixen com a fórmules universals generadores de sentit però la realitat que ens mostra el vídeo sembla que no concordi, que les coses estiguin divorciades entre elles i que se’ns escapi la comprensió efectiva de tot plegat. Els artificis són evidents per tot arreu, fins i tot en un component que a molta gent li sembla intocable: la identitat i la memòria històrica (molt més fràgils “construïdes” i “recreades” del que estem disposats a creure).

Hi ha un cert sentit de "mirada forastera" en el que ens proposa l'Adrià Julià. Ens parla d'un mon i unes relacions humanes en les quals ell es posiciona com un estranger i, alhora, com algú molt proper -tant per la implicació efectiva amb els personatges (ha passat molts dies treballant-se la confiança amb els curiosos habitants d'aquest lloc) com per la decisiva relació temàtica amb l'entorn de procedència-. Curiosament, el resultat és significatiu perquè sap moltes coses i no ens les vol dir o, en tot cas, sap que hi ha coses que no convé dir o, finalment, sap que el que és important mai es podrà interpretar en una primera lectura si no es vol caure en un reduccionisme o una falsa sociologia aliens, absolutament, a l'àmbit de treball que ell es plantejava.

Els personatges de La Villa Basque sembla que tinguin la il•lusió de la invulnerabilitat però, finalment, hom no pot deixar de tenir la sensació de veure nàufrags en un museu.

La Villa Basque. Vernon (Califòrnia) (fragments del text de Clara Kim inclosos en el catàleg de l’exposició)

(...) A la pel•lícula de Julià, la ficció i la realitat es confonen. És molt difícil dir on acaba una i on comença l'altra. La càmera navega serpentejant a través de l'espai interior de La Villa Basque en seqüències de primers plans que es van enfocant i desenfocant. La càmera es va movent lentament des de la barra amb molt poca il•luminació fins a l'enganxós paper pintat a ratlles de la paret, les aquarel•les emmarcades de dansaires bascos amb els seus vestits tradicionals de color blanc i vermell, i els tovallons de color de malva estàtics sobre les taules xapades de fusta. Com una posada en escena que es va desplegant, els objectes revelen una narrativa altament simbòlica.

(...) Encara que els trets específics de la història de Vernon no hi són manifestos, sí que estan integrats en els atributs físics i l'ambient de La Villa Basque. És el compendi del llegat d'una família intricadament embolicat amb les seves idees de nacionalitat i orgull, la seva persecució del Somni Americà, i la seva personificació de l'èxit. La pel•lícula és un estudi i una investigació d'allò que recordem i allò que decidim oblidar, d'allò que és aparent o conspicu i d'allò que roman ocult o clandestí. És una exploració de l'estreta relació que hi ha entre els contraris. Les parets de La Villa Basque estan plenes de referències basques arcanes, que inclouen emblemes, insígnies, blasons i figures, referències desconegudes per a la majoria dels habitants de Los Angeles, però molt carregades de simbolisme per a la família Leonis/Malburg i per als lleials empleats que han treballat en el restaurant quasi des que el van obrir. A la pel•lícula, els actors fan el paper de la cambrera, el maître i el bàrman, que es mouen de manera lenta i metòdica dins aquest espai estàtic. Cadascun d'ells és capturat en una tasca rutinària, plegant els tovallons per posar-los a la taula, esperant per donar la benvinguda als clients a la barra de recepció, o traient la pols dels mobles. Els actors van realitzant les mateixes accions que els empleats de La Villa Basque han estat realitzant durant molts anys. Són rituals, gests buits despullats de la seva funció, que representen alguna cosa més al•legòrica. La pel•lícula es mou dins aquesta seductora esterilitat, amb la càmera enfocant-se i desenfocant-se, amb opressius primeríssims plans que no es materialitzen mai en la seva totalitat. És desorientadora, i està estranyament atrapada en la realitat de la seva pròpia creació.

Breu currículum de l’autor

Adrià Julià

Nascut a Barcelona l’any 1974. Des de l’any 2001 viu i treballa a Los Angeles.
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (1997); Meisterschüler (estudis de postgrau) Universität der Künste Udk (Berlín, 2000) i Master of Fine Arts, California Institute of the Arts, (Valencia, California, 2003). Ha rebut, entre d’altres mencions i premis la Beca de la Generalitat de Catalunya (2004), la Beca Ciutat d’Olot d’Arts Visuals (Olot, 2003), el Premi Altadis (2002), la Beca de la Fundació “La Caixa” (2001-03), la Beca de la Fundació “Arte y Derecho” y Vegap (2000), el Premi d’Art Injuve (Madrid, 2000) y la beca del Deutscher Akademischer Austauschdienst, DAAD (Berlín, 1999).

Entre les exposicions més recents destaquen; La Villa Basque, Vernon, CA Espai ZER01 i Sala Rekalde (Olot i Bilbao, 2004), Anatomías para una Casa Común, Palau de la Virreina (Barcelona, 2004), The Gardenlab, Pasadena Art Center College of Design Wind Tunnel (Pasadena, California, 2004), Screenspirit, Städtische Galerie im Buntentor Bremen (Bremen, Alemania, 2004), We’ve Moved, Armory Center for the Arts (Pasadena, California, 2003), Responses#2, Abel – Raum für neue Kunst (Berlín, 2003) Monocanal, MNCARS (Madrid, 2003), Centre d’Art Santa Mònica (Barcelona, 2003) y CGAC (Santiago de Compostela, 2003), Rituale 2003, Akademie der Kunste (Berlín), Premio Altadis de Artes Plásticas 2002, Galería Anne de Villepoix (París) Galería Soledad Lorenzo (Madrid), To Believe Much More Than That, New Wight Gallery (Los Angeles, U.S.A., 2002), Arruinados. Puntos de Encuentro’02. RMS La Associación and Off Limits, (Madrid, 2002) o Total Überzogen. Edith-Ruß- Haus (Oldenburg, 2002).

22-IX-2005