Aquí les coses van diferent. L’okupació no pot ser mai un delicte . Aquí la gent, quan okupa, avisa la policia, li permet accedir a l’interior de la casa per veure com està i sobretot, li demostra que fa més d’un any que està abandonada, deshabitada. Aquest és l’únic requisit per tal que l’okupació sigui permesa. A partir d’aquí entra en funció la inalienable “pau domèstica”, que seria l’equivalent nostre a la “inviolabilitat de domicili” de que també gaudeixen les cases okupades, des d’un punt de vista de garanties constitucionals mínimes.

Tot això només es pot entendre dins d’un marc en què hi ha un reconeixement i un respecte mutu entre les autoritats i el moviment okupa, punt del qual ens trobem molt distants a l’estat espanyol, el qual no respecta res que sigui part del propi estat. Un moviment okupa , aquest dels holandesos, que també té com a objectiu propi procurar que el propietari faci un ús positiu i social de la seva propietat privada.

I des de Barcelona algú es podria preguntar on acaba aquest reconeixement i respecte mutu i a on comença el fer el joc al seu sistema. Però cal tenir en compte que els països del nord d’Europa tenen una tradició “democràtica” que al sud no tenim. I un recolzament una mica més ampli per part de l’opinió pública a l’okupació, segurament donat pel fet que a Holanda l’okupació no és un acte criminalitzat com a l’Estat Espanyol.

En aquests Països Baixos tampoc no pateixen una feixistització tan accelerada i continuada dels aparells repressius de l’estat, com la que patim nosaltres: poder judicial i policíac, amb la consegüent impunitat i manca de respecte pels drets humans i per la legalitat vigent en general.

A Holanda les lleis es fan per a ser respectades: respectades fins i tot per l’estat, condició indispensable com a punt de partida d’iniciatives legals tramitades judicialment contra l’estat holandès; i també per part dels moviments socials, per aconseguir que es faci una interpretació de la legalitat adequada a la realitat social del moment.

Aquests amics nostres han quedat entre sorpresos i indignats quan els expliquem les desmesurades fiances que es demanen als tribunals de Barcelona, per permetre a les persones okupes defensar-se en determinats pleits civils, per exemple el cas de la Hamsa: “És a dir que la Justícia només és per als rics, vaja…! Aquí també, però no ho escriuen, no ho demostren tan descaradament…!

Igualment, quan els hem dit que a Barcelona és possible que un jutjat d’Instrucció tramiti una denúncia contra gent okupa, sense informar-los de res i que doni ordre de desallotjament preventiu, sense previ avís, a traïció…

En aquesta casa okupada on som, que naturalment està prop d’un canal, en aquesta “Venècia del Nord”, hi ha molt d’espai, però la reunió es fa a fora, a l’aire lliure, els agrada l’aire lliure…malgrat el clima que tenen, o potser precisament a causa del clima que tenen… I és que realment som diferents i ens envolta una realitat diferent, les lluites no es poden exportar.

Mariona Soler
Eduardo Cáliz
Francesc Arnau

24-III-2005