Laia Karrouch: "Emigrar és guanyar una cultura"

L'autora marroquina presenta l'obra guanyadora del Columna Jove

Eva Piquer - Barcelona
Conei-xe'ns una mica més pot facilitar la convivència entre uns i altres", afirma Laila Karrouch, una noia marroquina de 26 anys que viu a la capital osonenca des dels 8 i que ha abocat la seva experiència migratòria en un llibre.

De Nador a Vic, guardonat amb el premi Columna Jove, ja ha sortit amb tapa dura en una col·lecció per a tots els públics. La setmana que ve en sortirà una edició en rústica a meitat de preu, adreçada als lectors joves. "El que hi explico ho pot llegir tothom. Hi ha molt sentiment i molta humanitat, i aquestes coses no tenen edat", opina l'autora, que ahir va viure la primera jornada promocional del llibre. "El vaig escriure perquè sentia la necessitat d'expressar-me, em va sortir de dintre.

Catalunya cada cop rep més estrangers, i penso que els pot anar bé conèixer la història d'algú que ha passat pel mateix procés que ells. I als lectors catalans els servirà per sortir de dubtes. Potser gràcies a mi entendran per què ens posem el mocador, per què ens pintem les mans amb henna o per què fem les festes que fem".

Segons Laila Karrouch, els immigrants actuals es troben més ben acollits que a la seva època: "Recordo que al principi em vaig sentir com un peix fora de l'aigua, però ara la gent que arriba rep un suport que nosaltres no vam tenir". Per a ella i la seva família, deixar el Marroc no ha suposat perdre els orígens ni la cultura ni la religió, sinó adquirir a més a més una altra cultura i uns altres costums. Han restat poc i han sumat molt. "Molts immigrants tenen por de perdre part de la seva essència, i no és així. Han de saber que no perdran res i guanyaran moltes coses. Emigrar és guanyar una cultura". Ho diu des de la certesa que es pot fer cuscús per dinar i pa amb tomàquet per sopar, o dur texans els dies de cada dia i posar-se el mocador al cap quan toca mudar-se.

"Tant la meva ciutat natal com la ciutat que em va acollir fa divuit anys formen part de mi. Sóc marroquina i catalana, i em sento privilegiada de poder conèixer dues cultures tan oposades, cadascuna amb el seu encant i la seva màgia", diu Karrouch, que està casada amb un cosí del Marroc i té una nena de dos anys. "A casa parlem en berber, però la llengua no és cap problema. Segur que la meva filla dominarà el berber, el català i el castellà".

La jove autora, que té un marcat accent osonenc, demana als catalans que no canviïn de llengua quan veuen un estranger. "La gent comet l'error de parlar-me en castellà. No tinc res en contra del castellà, però si realment volem que el català tingui força, l'hem d'utilitzar també quan ens dirigim a la població immigrant". La seva mare entén el català però s'expressa públicament en castellà, perquè és la llengua amb què més sovint se li han adreçat així que l'han vista amb el mocador i la gel·laba.

Més racisme

"He plorat moltíssim i he rigut moltíssim fent aquest llibre", diu Laila Karrouch, que, malgrat estar del tot integrada a Catalunya, ha patit de primera mà la discriminació a l'hora de buscar pis o de fer-se un lloc dins el mercat laboral. "Amb la nova allau d'immigrants, el racisme ha crescut. En aquest sentit hem anat enrere". Treballa d'auxiliar d'infermeria i vol continuar escrivint. "Necessito explicar històries reals que emocionin els lectors. Ara que ja he explicat la meva vida, potser m'animaré a explicar la vida d'algú altre". La feina a l'Hospital General de Vic li pot servir en safata nou material literari: "Hi ha malalts que m'expliquen les seves penes i alegries". Sempre que té vacances, se'n torna al Marroc.

"No entiendo el español"

El primer dimarts que va anar al Mercat de Vic, la Laila va veure una dona que s'emprovava una camisa i en pagava el preu que li havien demanat d'entrada. "Potser aquí la gent no regateja", va pensar, sorpresa. Aquell mateix dia li van comprar els primers texans de la seva vida.
El seu pare (que havia arribat a Catalunya anys abans que hi aterressin la dona i els fills) es va encarregar d'ensenyar-li què havia de dir als desconeguts que se li adrecessin pel carrer: "No entiendo el español". Al cap de sis mesos, la Laila havia superat l'obstacle idiomàtic i ja parlava un català impecable.

(Avui, 5-III-2004)