Emili Teixidor, premiat

Emili Teixidor obté un segon premi per 'Pa negre'

La novel·la Pa negre ha guanyat la 49a edició del Premi Lletra d'Or. La Lletra d'Or és una distinció privada independent que, des del 1956, premia cada any el millor llibre publicat en llengua catalana durant l'any anterior. Aquest premi va néixer per decisió d'un grup de nou amics lletraferits, els quals es van constituir en jurat i van establir les bases de concessió del guardó. Teixidor ja va guanyar el passat dia 27 el premi Crexells 2003 per la mateixa obra. En l'edició d'aquest any, el jurat ha estat integrat per David Castillo, Josep M Fonalleras, Enric Gomà, Oriol Izquierdo, David Plana, Elisenda Roca, Vicent Sanchis, Marta Selva i Rosa Vergés.

Les gràcies del 'Pa negre'

Àlex Susanna

L'aparició d'una novel·la com Pa negre, d'Emili Teixidor, no pot sinó celebrar-se: ja sé que d'altres ho han fet -només faltaria!-, però mai no estarà de més contribuir a eixamplar per poc que sigui la migrada caixa de ressonància de la nostra literatura (doblement migrada, per cert: tant en relació amb un mercat cada cop més globalitzat i abassegador, com en relació amb nosaltres mateixos, cada cop més espanyolitzats pel que fa a l'imaginari referencial). No anem sobrats d'obres que reuneixin un tal conjunt de virtuts formals -de fet, cap literatura no hi va: són temps anorèxics, els nostres-, i és bo doncs que arribi a ser llegida pel màxim nombre de lectors, entre altres coses perquè pot aspirar-hi. I sortosament és així que els fets ho estan corroborant: des de fa unes quantes setmanes ocupa els primers llocs a les llistes dels més venuts, i dubto que en baixi a mig termini si entre tots n'anem escampant les gràcies i contribuïm a fomentar el boca-orella, de tots els mètodes de màrqueting sens dubte el més eficaç. Ras i curt: com a membres d'una determinada comunitat literària que som, ens interessa d'allò més que la lectura de Pa negre s'escampi com una taca d'oli perquè és una d'aquelles rares obres que poden reconciliar el lector -insisteixo, gairebé qualsevol lector- alhora amb una llengua -la nostra- i un gènere -la novel·la- i, de retruc, amb la llengua d'un gènere, és a dir, la seva capacitat d'atreure'ns justament més enllà d'aquest parell de condicionants, com si en el fons ni l'un ni l'altre no fossin tan determinants com ho són.
Des de la primera a l'última línia Pa negre és una obra inspirada per obra i gràcia sobretot del seu to i la hipnosi auditiva que se'n desprèn: la història com a dipositària d'una veu. De fet, una bona història ens transforma d'una manera o altra de lectors en oients, i això és justament el que passa amb aquest text, el punt de vista del qual -posat en boca d'un noi que ens fa sabedors d'un determinat període de la seva vida evocat des d'una època posterior- s'assenta del tot en una pretesa oralitat: assistim doncs a una història més contada que no pas escrita, tot i que en darrer terme la seva forma definitiva sigui la que és. En un conegut assaig, Benjamin parla del narrador com de "l'home que permet que les flames suaus de la seva narració consumeixin per complet la metxa de la seva vida", i del lector com d'algú disposat a apropiar-se'n totalment: "En efecte, destrueix i consumeix el material com el foc els troncs de la llar". Tant una cosa com l'altra s'adiuen prou amb la mena de percepcions que hom pot tenir en llegir aquesta obra: un autor que se'ns lliura totalment en la seva escriptura, i una lectura voraç que la consumeix del tot.
Curiosament, o potser no tant si ens atenim al dictat de les modes, aquesta és una obra que se'ns presenta "a mig camí entre la memòria i la ficció, en una barreja de gèneres" (solapa dixit): o molt m'equivoco, o res més lluny de la realitat. Estem sense cap mena de dubte davant d'una novel·la amb tots els ets i uts, i és justament la intensitat -i excel·lència- del procés de formalització literària a què l'autor ha sotmès el seu material narratiu allò que ens en convenç plenament des d'un bon començament. Una novel·la de primera formació -s'acaba quan tot just el protagonista deu tenir nou o deu anys: de fet no s'acaba sinó que s'interromp talment com si ens estigués esperant una segona part-, d'assumpció creixent d'uns principis de subjectivitat precoços a causa d'unes circumstàncies que en van accelerar el desvetllament, com ara la seva condició d'"infiltrats als llocs que habitàvem" ("Em sorprenia a mi mateix de les coses que pensava i no en parlava mai amb ningú perquè entenia que eren els brots del mal que naixien a dins meu", o bé "m'espantava que les perversions del pensament poguessin ser encara més fascinants que les del cos"). I, potser per damunt de tot, una novel·la sobre la descoberta abassegadora del poder de les paraules i dels mecanismes de la memòria ("¿Per què malgrat la tristesa i les dificultats d'aquell temps, la memòria no els esborra definitivament i els evoca amb més força a mesura que ens n'allunyem, tot tenyit amb una llum de recança?"), paraules i memòria que li permetran, anys a venir, retornar a aquesta època i oferir-nos-la amb el grau de suggestió amb què ho fa.
Una vegada més, ens trobem davant d'una novel·la a l'origen de la qual, si ens atenim a una distinció ja clàssica, hi ha una història extremament simple -l'evocació d'una determinada postguerra rural-, però un argument ple de ramificacions i giragonses, i és en aquesta capacitat d'eixamplar els límits de la història mitjançant un argument ric que es troba una part molt important del seu èxit. Com va dir Lukács, "tan sols en la novel·la es dissocien sentit i vida i, a causa d'això, l'essencial del temporal; gairebé pot dir-se que tota l'acció interna de la novel·la es redueix a una lluita contra el poder del temps. I de tot això se'n desprenen les vivències temporals d'origen èpic autèntic: l'esperança i el record. Tan sols en la novel·la s'esdevé un record creatiu, pertinent a l'objecte i que en ell es transforma". Potser per això ell mateix va veure en la novel·la "la forma transcendental del que és apàtrida", la qual cosa no fa més que remetre'ns a un dels capítols clau de Pa negre, aquell en què es produeix la descoberta de "la plenitud del no, del refús" i que du el personatge principal a preguntar-se: "Què eren la Política, l'Església, les ideies, l'Estat, la Pàtria que defensava el mestre d'Alsàcia-Lorena [...] si no pensaments sense cos?".

Àlex Susanna. Escriptor

(Avui, 12-II-2004).