Mentiríem si diguéssim que estem profundament sorpresos per la reacció que ha provocat el nostre pessebre en moltes persones de Roda. Hem de dir, però, que la nostra intenció no era transgredir ni ofendre sinó gratar una mica, i érem perfectament conscients que allà on gratàvem produiria una certa sensació de picor.

Que quedi clar, també, que això no és una disculpa perquè no ens podem sentir obligades a disculpar-nos per haver-nos expressat en llibertat. Pensem que les nostres motivacions quedaven clares en el text que acompanyava el pessebre i qui el va voler llegir va poder-ho fer. A vegades es fa difícil entendre als qui no pensen com un mateix, però en aquest sentit també ens costa a nosaltres entendre que molesti més un pessebre que pretenia, simbòlicament, qüestionar la violència del món i la violència que genera el consumisme sense mesura del Nadal actual, que no pas la pròpia violència, real, d'aquest món i la desmesura del consum. I malgrat tot, entenem que les diferents maneres de mirar el món, aquestes diferències que ens fan únics a cadascun i cadascuna de nosaltres, no són un problema sinó una riquesa incalculable. Per això hem expressat el nostre punt de vista i ens sembla molt bé que algú opini, des de la seva diferència, que no era la manera de fer-ho.

Se'ns ha dit que aquest pessebre no feia Nadal. Potser el Nadal tampoc no fa massa Nadal i poques vegades es qüestiona. Se'ns ha retret repetidament que els nens no podien entendre-ho. La pregunta era: I ara com li explico al meu fill? En cap moment pretenem ensenyar a ningú com s'educa un fill o una filla. Només faltaria. Però pensem que els nens, molt sovint, tenen més capacitat de comprensió de la que acostumem a atribuir-los i hi ha, sens dubte, moltes maneres d'explicar les coses. Potser la manca de ganes d'explicar-les és el que ens fa sospitar que el pessebre ha molestat més als adults que no pas a la canalla. I no ens sembla suficient que entenguin el món quan creixin sinó que, a més, tinguin la capacitat de transformar-lo, de fer-lo menys violent i superficial. Se'ns ha dit que aquest pessebre hauria estat bé en un lloc tancat però no a la plaça Major del poble. És a dir, en un lloc on només el veiés qui volgués. Malgrat entenem aquest punt de vista no el compartim. Potser perquè estem tan acostumades i acostumats a veure la guerra, la violència i la misèria del món a través d'un lloc tancat, quadrat i amb botonets, on només el veu qui vol, que això era, precisament, el que qüestionàvem amb més èmfasi.

Volem insistir en el valor que donem, més enllà del resultat del pessebre, al debat que ha generat, encara que aquest debat no ens deixi gaire ben parats. Com a mínim es mou alguna cosa. També valorem el procés que hem fet durant els mesos que hi hem estat treballant. Que un grup de joves es mogui per a mostrar el seu desacord davant el que consideren una injustícia ens sembla positiu en sí mateix. És cert que moltes i molts dels qui hem fet aquest pessebre ja no som tan joves, però ens alegra tenir la certesa que d'altres, més joves que nosaltres, continuaran movent fils en el futur. Qui sap si avui mateix. Potser ens costarà entendre les seves motivacions i les seves formes d'expressió i confiem íntimament que, quan això succeeixi, ens expliquin amb les seves paraules, amb el seu llenguatge, amb els seus mitjans, que segur que no són iguals que els nostres, que encara es mou alguna cosa. Alguna cosa nova. I sentim, perquè ho desitgem, que farem l'esforç d'intentar-los entendre. Això, creiem, implica una manera de concebre el poble i, perquè no, el món. Un poble i un món on les persones s'expressen i qüestionen. Encara que a vegades molesti.

Volem insistir en la nostra autonomia. Ningú no ens ha obligat a fer aquest pessebre. Al darrera no hi ha ningú que no siguem nosaltres mateixos. Per una simple qüestió de democràcia i llibertat no podríem entendre que l'ajuntament ens hagués prohibit de muntar-lo, però volem deixar clar que, si hagués estat així, l'hauríem fet igualment i amb una motivació afegida. Perquè la llibertat no es dóna. La llibertat es pren.

Al final, algú ha destrossat el pessebre. Ben mirat no ha fet res més que avançar un parell de dies el que hauríem fet nosaltres mateixes perquè, curiosament, també teníem la intenció de salvar només una figura de la trentena que hi havia (deu ser que som una mica nostàlgics). Volem remarcar, però, que la persona o persones que ho han fet, han tardat amb prou feines uns minuts per a destruir un treball de mesos. Acostuma a ser sempre així. En un primer moment vam pensar que sempre és més fàcil destruir que construir i que hauria estat bé, com a mínim, que qui ho va fer ens hagués explicat els seus motius: escrivint, parlant, per gestos o com fos. En el fons, però, creiem, sentim, que la destrucció és en si mateixa una forma d'expressió, emprada potser per part de persones que no saben, no volen o no poden expressar-se de cap més manera, però que, ens agradi o no, diu molt de qui l'empra. En aquest sentit, ens molesta molt menys que la indiferència d'altres.

Finalment, volem fer arribar el nostre agraïment a totes aquelles persones que ens han mostrat el seu suport. També, i molt especialment, a totes aquelles que ens han fet arribar el seu rebuig. I tot i que no som qui per a donar consells, ens alegraria molt que les persones que han amagat aquest rebuig comencessin, si pot ser avui mateix, a expressar-se en llibertat, que és, possiblement, l'únic valor al qual no s'hauria de renunciar mai.

Les i els qui l'hem fet i el tornaríem a fer.

>> Veure document d'informació sobre el pessebre (en Power Point, 500 kb).