Descaradament
(Diari Avui, 16 de juny de 2004)

En la legalització de l'abocador de Tivissa es fa patent el cinisme del GEC

Ramon Espadaler

Llegeixo amb satisfacció (i un punt de perplexitat) que el departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat ha decidit concedir l'autorització ambiental al nou abocador de residus que s'està construint al terme municipal de Tivissa, a la Ribera d'Ebre. Sembla que després d'exhaustius estudis de les agències de l'Aigua i de Residus, la direcció general corresponent ha arribat a la conclusió que cal autoritzar-lo, un cop ha quedat clarament demostrat que la seva explotació no comportarà riscos ambientals per a l'aqüífer, com algú denunciava (pel que es veu gratuïtament) fa quatre dies.

Satisfacció, doncs, perquè, al costat d'una decidida política de reducció i reciclatge dels residus que generem, el país també necessita abocadors ben fets, i perplexitat per com s'ha desenvolupat tot aquest procés fins al dia d'avui. Certament el cas no tindria res d'estrany si no fos pel paper que part de les forces polítiques que conformen el govern de la Generalitat (aquell que s'autoanomena d'esquerres i catalanista, GEC d'ara endavant) han jugat al llarg del darrer any.

Efectivament, el cas de la legalització del nou abocador de Tivissa constitueix una altra mostra (i ja en portem una bona colla) del cinisme que particularment en temes ambientals sembla haver esdevingut marca de la casa del GEC i dels partits que li donen suport. Sense voluntat de ser exhaustiu, em vénen al cap alguns casos, com per exemple el del túnel de Bracons o d'altres menys sonats però amb significatius impactes territorials com ara el de Grefacsa a Térmens (Noguera) o el de l'abocador de Vacamorta a Cruïlles (Baix Empordà) on, al capdavall, en què el GEC ha acabat reconeixent per la via dels fets que l'anterior govern havia actuat correctament des de les perspectives ambiental, administrativa i, per descomptat, legal.

Es tracta de casos tots ells (i més que en trobaríem) en els quals el GEC ha fet exactament el contrari d'allò que els partits que li donen suport predicaven fa poc més de mig any. La foto-espot de l'aleshores candidat d'IC-V-EUiA, Sr. Saura, davant el túnel de Bracons comprometent-se a aturar l'obra és exactament el contrari del que ha acordat el govern, el número tres del qual és el mateix de la foto. La denúncia feta per IC-V-EUiA davant la fiscalia de delictes ambientals contra els anteriors responsables del departament de Medi Ambient per haver autoritzat l'empresa Grefacsa que gestionar residus animals contrasta amb el reconeixement explícit i escrit del GEC que la llicència estava donada correctament. L'exigència del tripartit a l'anterior govern de denegar la llicència al nou abocador de Tivissa contrasta amb la concessió de la mateixa per part del nou executiu. Arribats a aquest punt, és lícit preguntar-se en quin moment els integrants del tripartit ens han enganyat.

És obligat preguntar-se si ens enganyaven quan exercien l'oposició amb l'únic objectiu de cremar el govern de CiU, o bé ens estafen ara que ja s'han sortit amb la seva, ara que ja ocupen el govern. Tal vegada perquè desitjaria creure que Catalunya té un govern seriós, m'inclino a pensar que ens enganyaven abans. Miserable mètode el de l'engany per assolir el legítim objectiu de governar. Sigui com sigui, més val saber que els integrants del GEC han jugat amb les pors i la bona fe de moltes persones a Tivissa, a Térmens i a Cruïlles i han jugat amb els nobles sentiments de molta gent de les comarques d'Osona i de la Garrotxa amb un únic objectiu: ocupar el govern de la Generalitat a qualsevol preu. Però heus ací la gran paradoxa: ocupar el govern per acabar fent (a falta d'un model propi) una mala còpia del model fins ara desenvolupat per CiU. Un model de país, el de CiU, que amb els encerts i les errades inherents a tota obra humana, com a mínim guardava la coherència entre el discurs i l'acció i que, si era (i continua essent) criticable, és justament perquè ha estat elaborat, explicat i dut a terme. Un model que sempre ha acompanyat el discurs de l'equilibri territorial amb fets. Un model que ha invertit arreu del país en hospitals i àrees de salut, en escoles i en portades d'aigua o depuradores, en carreteres i en instal·lacions esportives, anant més enllà dels raonaments derivats de l'estricta eficiència econòmica que segurament hauria deixat molts pobles i moltes comarques sense bona part d'aquests equipaments. Un model en què el discurs de defensa de la nostra identitat es traduïa en una acció de govern coherent en l'àmbit dels mitjans de comunicació públics i el de les eines de difusió exterior de la nostra cultura. I un model avalat per la ciutadania amb el referendament d'haver esdevingut, per setena vegada consecutiva, la primera força al Parlament de Catalunya.

I davant d'això, ara resulta que en matèria ambiental, com passa en política cultural, industrial i d'ensenyament, encara no sabem ben bé cap on anem. Ara resulta que ens movem entre la desconstrucció nacional (el Ramon Llull, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió o l'intent de supressió de l'ofrena floral davant el monument de Rafael Casanova l'11 de Setembre) i un erràtic, contradictori i de facto inexistent model de país.

Per tot plegat, vist el panorama (i vistos els pressupostos que el nou executiu ha tramès al Parlament), els he de confessar que ara sí que he capit el veritable i profund significat d'aquell eslogan electoral que fa quatre dies utilitzava un dels integrants del GEC per autoproclamar-se descaradament ecologista i descaradament d'esquerres. L'una cosa i l'altra, pel que es veu, consisteixen a predicar una cosa quan s'està en campanya i fer exactament la contrària quan s'ocupa el govern, raó per la qual ni tan sols cal tenir un model propi: n'hi ha prou amb el de CiU per criticar-lo des de l'oposició i per fer-ne una mala còpia quan, més que governar, s'ocupa el govern.

Ramon Espadaler Parcerisas.
Diputat de CiU al Parlament
Ramon.espadaler@parlament-cat.net