Cròniques des de Nova York
Francesc Arnau i Roser Iborra
Agost / Setembre 2004

Crònica núm. 1

CONTRASTOS CRIMINALS A NOVA YORK

Nova York, 5-8-04
Hem arribat a la Gran Poma...amb molt de retard i sense maletes! Els de la
British Airways son aixi: com mes barat es el vol, mes problemes, suposo.
Pero ja hi som. Els amics ens hi esperen, i aixo sempre es d'agrair: gent de
la casa ocupada a Lower East Side, l'ABC No Rio, des d'on escrivim (tenen
una habitacio plena d'ordinadors, a disposicio de tothom) .

I tambe hem vist els amics de Harlem, que ens han acompanyat a un concert de
jazz on , a mes de la bona musica, hem pogut veure el primer missatge contra
Bush des que hem arribat: en forma de samarretes, amb la inscripcio "Dump
Bush 2004", es a dir, "Tireu Bush a les escombraries". El concert esta
fortament vigilat per la policia, omnipresent a la ciutat, pero transcorre
amb tranquil.litat, aparentment, tot i que tothom ha d'amagar les ampolles
de cervesa o de cava que esta bevent, perque aqui es totalment prohibit el
consum de begudes alcoholiques al carrer.

I tambe hem anat a un supermercat de Harlem, el "Fairway market". Si en
parlem, es perque hi hem trobat una abundancia tal, que semblava el rebost
del mon: una exageracio, com tantes coses een aquest pais: la varietat de
tot hi resulta gairebe insultant, perque sembla que que tot s'hagi abocat
aqui, malgrat que no podriem trobar una tomaquera en centenars de
quilometres a la rodona.

Ens sembla una paradoxa, i comences a entendre per que fan les guerres, i
quins privilegis han de mantenir.

Ens ve al cap el cas flagrant del supermercat del Paraguai, on aquests dies
han mort mes de 330 persones, quan s'hi va declarar un incendi i els amos
van tancar les portes per tal de protegir la mercaderia: que no
s'emportessin res!

Les mercaderies valen mes que les vides humanes. Aixo a aqui es veu
clarament, tambe. Cal que mori molta gent, per mantenir aquesta Gran Poma, aquesta exageracio del consum
desmesurat.

Francesc Arnau i Roser Iborra
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotacio laboral.

Crònica núm. 2

PARANOIES I ELECTORALISMES IANQUIS

Filadelfia, 7-8-04.
Acabada la Convencio Democrata de Kerry a Boston, I a punt de comencar la Convencio Republicana de Bush al Madison Square Garden de Nova York, els mitjans de comunicacio del sistema estan bullint d'electoralisme. Avui, al diari gratuit "Metro", publicat per la mateixa multinacional que edita el "Metro" de Barcelona, a la primera plana diu que Kerry hauria entrat en accio mes rapidament que el president Bush l'onze de setembre de 2001.

En aquesta afirmacio tan ambigua, queda resumida la campanya que fan els politics democrates, convencuts com estan que guanyaran. Pero, a la reunio d'ahir dels col.lectius antiimperialistes (que, per cert, es va fer als sotans d'una esglesia de Harlem), la gent no es deixava enganyar. I, en preparar l'octaveta per a la gran manifestacio convocada per al dia 29 d'agost, (primer dia de la Convencio Republicana), gairebe tothom tenia molt clar que s'han de dirigir les critiques per igual contra Bush i contra Kerry, perque tots dos partits no fan res mes que representar els interessos de la classe dominant nord-americana.
Va ser en va que algun simpatitzant o votant del Partit Democrata intentes salvar la imatge partidista, davant dels assoistents a la reunio, a base de prendre distancies amb els republicans. Tothom sap que, per a les classes treballadores nord-americanes, tan nefastos son els uns com els altres.
I aixo ha estat mes o menys aixi durant els ultims dos-cents anys:

"Mira com ha augmentat el trafic de drogues, durant els ultims dos-cents anys!
Mira com s'ha multiplicat l'anomenada delinquencia juvenil, durant aquests anys!
Mira quanta gent estava en atur forcos fa dos-cents anys, i quants n'hi ha avui!"

"Els nostres rius eren molt mes nets, fa dos-cents anys.
Els nostres oceans, tambe."

"Pero avui, si no fos per la brillantor, seria dificil saber quan mires la terra o l'aigua; quan mires l'aigua o el petroli."

Es amb aquestes paraules que el Sr. John Africa, considerat com a un dels membres fundadors de l'organitzacio revolucionaria MOVE de Filadelfia, resumeix la tragedia democratica que han viscut les classes oprimides dels USA durant els dos ultims segles (1).

I la paranoia post onze de setembre encara continua. Potser no es veuen ja tantes banderes ianquis per tot arreu, pero la gent s'atreveix a explicar cada vegada mes coses, i mes terribles: com la historia d'aquest mestre d'escola que avui mateix, durant el trajecte en tren des de Nova York a Filadelfia, ens confessava la seva indignacio quan, despres de l'atac al World Trade Center, aquell 11-9-01, foren massa nombrosos els mestres que, dominats pel panic, varen abandonar les aules plenes de criatures i varen marxar corrents cap a casa seva. Imagineu-vos l'angoixa d'aquells nens i dels seus pares, travessant els carrers de la ciutat per anar-los a buscar, enmig del caos i sota aquell fum tan gris que convertia tothom en estatues.

I aquest any, aixo no obstant, l'Autoritat del Transport Metropolita celebra, amb uns prospectes propagandistics plens de triomfalisme i frivolitat, el centenari de la construccio de la primera xarxa del metro de Nova York... entre cartells que es multipliquen per les parets dels passadissos i per les finestres dels vagons: "Alerta antiterrorista: si veus alguna cosa, digues alguna cosa a la policia", com a peu d'una fotografia en que es veu un paquet sospitos sota d'un seient...

Francesc Arnau i Arias i Roser Iborra Plans
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotacio laboral

(1) Si voleu saber mes dels MOVE, podeu llegir l'entrevista a Ramona Africa a la pagina 29 del setmanari El 9 Nou d'Osona i el Ripolles del passat 17-11-03.

Crònica núm. 3

CAP A LA PRESÓ DE DALLAS, PENSILVANIA

Filadelfia, 8-VIII-04.
Filadelfia no son només els gratacels blaus. També es la misèria de German Town, al nord, i també és les presons. A Filadelfia mateix, i també escampades per tot l’estat de Pensilvania. Pel que fa als nou presos de l’organització revolucionària MOVE, que són a la preso des de 1978, les presons són tan lluny com els ha estat possible: també els apliquen la politica de dispersió, que els presos bascos, malauradament, coneixen tan bé..

Avui hem anat a la presó de Dallas a veure Delbert Africa i Phill Africa, dels MOVE (AM 4984 i AM 4985, SCI Dallas, 1000 Follies Road, Dallas PA 18612-0286, que és l’adreca on se’ls pot escriure). S’hi arriba per una carretera que a l’hivern és glacada i molt perillosa, però que ara és molt bonica, amb verd arreu. Travessem el Lehight Tunnel, a les muntanyes Pocono, i la sensació és que no anem a una presó, sinó a un paradis. A la dreta de la carretera ens sorprèn un rètol molt gran amb inscripcions de propaganda política dignes d’un règim totalitari: “In God we trust”, es a dir, “ Confiem en Deu”, que és la mateixa inscripció que hi ha a tots els bitllets de banc nord-americans que circulen ara mateix, i que coincideix, sospitosament, amb la inscripció que portaven les sivelles dels cinturons dels uniformes de l’exèrcit al! emany (Wehrmacht) durant la Segona Guerra Mundial: “Gott mit uns”.

Precisament, tothom ens comenta que, en les ultimes aparicions públiques, George Bush ha insistit en què ha estat elegit president per voluntat divina, i que ordena fer totes aquestes guerres perquè Deu ho vol.

Una altra de les consignes que es repeteixen pels cartells de les autopistes és “United we stand” (“Ens mantenim units”), claríssima referencia al mateix concepte mortífer de pàtria a què es referia la Gestapo els últims dies de la guerra, quan omplia les parets dels edificis --en runes-- de Berlín amb pintades: “Nichts fur uns-Alles fur Deutschland” (“Res per a nosaltres, tot per a Alemanya”).

I és que hi ha parts de la historia que es repeteixen, i imperis que pugen i cauen. Precisament, uns amics varen anar la setmana passada a visitar Mumia Abu-Jamal (SCI Green, AM 8335, 175 Progress Drive, Waynesburg, PA 15370) , aquest periodista afro-americà, ex Black Panther, que està condemnat a mort des de 1978. Ens han explicat que Mumia està llegint la història de l’Imperi Romà, i que hi troba tantes i tantes coincidències,-- sobretot en la seva última època,-- amb el moment actual, que ens està fent patir l’imperi ianqui...

Francesc Arnau i Arias i Roser Iborra Plans
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotació laboral

Crònica núm. 4

A LA PRESO DE DALLAS

Filadelfia.-9-8-04
Per arribar a la preso de SCI (State Correctional Institution) Dallas, Pensilvania, s’han d’agafar successivament dues carreteres secundaries, entre prats verds i gespa ben retallada. Un cop hi som, pero, les filferrades enmig de les quals cal passar son impressionants.

Els presos dels MOVE (Delbert i Phill Africa) ens reben efusivament. Tenen uns somriures radiants, i ens abracen com si ens coneguessin des de sempre, tot i que no ens haviem vist mai. Pero fa anys que senten a parlar de gent de Barcelona, que venen aqui a visitar els presos i recorden, sobretot, que a l’any 2002, una comissio de Drets Humans, entre els quals quatre persones de Barcelona, van anar a protestar formalment davant de les autoritats penitenciaries de Pensilvania, perque a les dones preses a la preso de SCI Cambridge Springs les obligaven a sotmetre’s a escorcolls personals, integrals, que a mes practicaven policies-homes(!)

Menjar-escombraries

Els presos ens expliquen que la preso cada vegada funciona pitjor, es a dir, d’una manera mes repressiva: abans els familiars podien portar menjar cuinat a casa seva, i ara no: si vols compartir menjar durant les visites, (que es podenc allargar hores, contrariament als trenta o quaranta minuts a les presons que coneixem a l’estat espanyol) nomes pots comprar-lo a les maquines automatiques de la mateixa preso, si abans has canviat els diners per unes fitxes especials. Es tracta, pero, de menjar-escombraries, gairebe menjar de plastic. Abans, ens diuen, fins i tot hi havia hagut un petit restaurant, vora la preso, on les families podien encarregar plats cuinats per als presos que s’ho podien pagar, ja que el menjar habitual de la preso es poc i dolent, pero! ara el restaurant ja no hi es.

I aixi, uns presos que sobreviuen en una preso rodejada de terres bonissimes per a l’agricultura, on creix de tot, es veuen obligats a menjar sempre pseudo-aliments enllaunats i mai frescos. Per als MOVE, aixo es especialment greu, ja que un dels punts del seu ideari es menjar sa, no consumir alcohol ni cap altra droga, i estar en contacte i harmonia amb la natura. I darrerament, tambe els restringeixen els esports.

Hem entrat onze visitants per a dos presos, la qual cosa es molt, si es compara amb les presons catalanes i espanyoles. I parlem al voltant d’una taula, a l’aire lliure: aixo a Catalunya i a l’estat espanyol es impensable, perque entre nosaltres, fora dels vis a vis, mai no hi ha contacte fisic, i cal parlar a traves del vidre blindat i de les reixes. I, dels onze visitants, nomes tres tenim mes de cinquanta anys: els altres son realment molt joves. I es que de joventut solidaria i revolucionaria n’hi ha a tot arreu, contrariament al que a vegades es diu.

.Preso superpoblada

La preso de SCI Dallas fou construida, en un principi, per a nou-centes persones preses, pero ara n’hi ha mes de dues mil cinc-centes, normalment ficades en cel.les individuals, pero que ara son compartides almenys per dos presos. Son cel.les molt petites: si et poses al mig i estens els dos bracos, pots tocar les dues parets oposades...Mes de quatre-cents dels presos de Dallas estan condemnats a cadena perpetua, i Pensilvania es un dels pocs estats on les cadenes perpetues son realment perpetues, per ara. En altres estats, al cap de vint o trenta anys revisen la situacio i normalment concedeixen la llibertat provisional o vigilada. Per aixo es va convocar una protesta al carrer, davant de l’oficina del Governador de l’Estat, a la ciutat de Harrisburg, pero nomes hi varen anar unes cent persones. I, encara que aixo es un bon grup, el Delbert i ! el Phill pensen que no va arribar al minim que seria exigible a partir del col.lectiu de familiars dels presos afectats, que ja hem dit que son mes de quatre-cents.

Com a totes les presons de Pensilvania, els presos van uniformats amb unes granotes marro i unes espardenyes blanques, amb aquesta inscripcio a l’esquena, en lletres molt grosses: DOC (Department of Correction). Darrerament, han comencat a introduir una innovacio d’aquesta tecnologia sinistra:totes les peces de roba, sabates, etc. que porten a sobre tenen un dispositiu electronic incorporat que permet al sistema informatic intern de la preso saber en en cada moment en quin punt exacte, dins del recinte emmurallat, es troba cada persona presa.

I en Bush, si vol guerra, que se la faci tot sol...!

El Phill i el Delbert ens repeteixen moltes vegades que nosaltres no necessitem el Sistema, sino que el Sistema ens necessita a nosaltres; per a fer les guerres i per a mantenir els privilegis i la superabundancia, sobretot als Estats Units. Aix’i, per exemple, no es pas el president Bush, qui ha anat a fer la guerra a l’Irak, sino que hi ha enviat la joventut mes marginal i ignorant del pais.

Imposicio de les visites virtuals

Quan ja es hora de marxar, i entrem dintre per a fer-nos una foto plegats, que aqui es habitual, ens adonem que en un raco de la sala de visites hi ha un pres davant d’un televisor, parlant per video-conferencia amb la seva familia. I els nostres amics presos ens expliquen que cada vegada s’hi gasten mes diners, en aquesta tecnologia: com mes aillats estiguin els presos, millor. A mes, es tracta que la gent s’hi vagi acostumant, de manera que acabin tots renunciant a fer els desplacaments i sotmetent-se a les “visites” per video, sense contacte fisic i sense bellugar-se de casa.

I ens fem les fotos, instantanies. Quan ja les tenim a les mans i les estem comentant, un carceller ordena als presos que les hi entreguin totes, ja que hem gosar trencar la norma que prohibeix fer-se fotografies amb mes d’una persona presa alhora, a no ser que els presos siguin germans, que es l’unica excepcio reconeguda.

I tot i que els carcellers acostumen a tenir maniga ampla pel que fa a les parelles, hi ha una norma escrita a la paret de la sala de visites que resulta encara mes inhumana: “Prohibit abracar-se fora del moment de l’arribada i de l’acomiadament”.

Com moltes vegades, la realitat supera la ficcio. Ni anant a buscar els personatges mes sinistres de la novel.la negra nord-americana, no en trobariem cap capac d’arribar a aquest nivell de refinament repressiu.

Francesc Arnau i Arias i Roser Iborra Plans
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotació laboral

Crònica número 5

USA: COMPREN I VENEN PAISOS

Filadelfia, 12-VIII-2004
En aquests moments estem preparant la visita al periodista afroamerica Mumia Abu-Jamal, a la preso SCI Green, a la punta mes occidental de l'estat de Pensilvania. Esta condemnat a mort des de 1982.

El problema que queda per resoldre, per fer aquest desplacament d'unes sis hores de durada, es el mitja de transport: tot i que els MOVE tenen alguns vehicles, n'hi ha algun que esta massa "cremat", es a dir, que la policia el coneix massa. Tot sovint, en acabar de visitar un pres i anar a l'aparcament a recollir el cotxe, s'han trobat amb les rodes rebentades o amb qualsevol altre sabotatge. De manera que a vegades els surt mes a compte llogar un cotxe, o anar-hi amb tren o autocar, segons les persones que vagin a la visita.

Mentrestant, veiem que els mitjans de comunicacio d'aquest pais s'encarreguen d'evitar que ningu no oblidi que estan en campanya electoral. Ahir, per la radio, posaven al dia la "alerta antiterrorista" a base d'explicar que Osama Bin Laden te en preparacio el proper atemptat contra una alta personalitat politica nord-americana, sense dir noms, de manera que la gent es distregui fent elucubracions.

De totes maneres, la gent que te clar que no vota i per quines raons no ho fa, es mante ferma. Ahir, tot sopant, els de l'organitzacio revolucionaria MOVE ens explicaven que cada vegada mes persones s'adonen que en realitat no hi ha diferencia entre un partit i l'altre. Tant Bush com Kerry, pertanyen al mateix sector social que ha manat sempre aquest pais: el dels multimilionaris. I, arribats a una situacio de compromis, com la que es va plantejar amb el recompte dels vots a les ultimes eleccions a l'estat de Florida, governat pel germa de Bush, es veu clar que no es volen fer mal els uns als altres. I aixi, el candidat democrata d'aleshores, Al Gore, es va negar a signar la impugnacio que els seus propis votants de Florida, de majoria negra, volien plantejar contra el resultat del recompte, favorable a Georges Bush.

Tampoc no cal oblidar que Bush cobra oficialment quatre-cents mil dolars a l'any per ser president. Pero, sense ser president, ja fa anys que rep un milio i mig de dolars a l'any pagats religiosament pels xeics de l'Arabia Saudita que li agraeixen, aixi, els serveis que presta continuament als traficants de petroli i de vides humanes.

Alguns d'aquests fets ja s'han denunciat abans d'ara. Per exemple, a l'ultima pel.licula de Michael Moore (Farenheit 9-11). Pero en aquesta pel.licula tampoc no s'acaba de parlar clar, perque Michael Moore, ens diuen, fins i tot pot ser que treballi per als democrates, i per tant contribueix a fer creure a la gent que realment hi ha possibilitat d'escollir entre dos partits diferents, quan en relitat tant els republicans com els democrates son igualment perjudicials per al poble treballador.

A mes, Michael Moore, ens diuen, pertany a aquesta classe de pseudo-radicals que, a l'hora de la veritat, fan el joc al sistema i no gosen, per exemple, defensar Mumia Abu-Jamal i declarar-se obertament contraris a la pena de mort.

Els nostres amics ens confirmen que els diners son l'unica logica d'aquest Sistema. Com que han pogut comprar i fabricar els tancs, les bombes, els avions...i tot el que calia per a envair l'Irak, els semblava que havien comprat el pais sencer, amb la gent i tot, i que podien fer-hi el que vulguessin; en aquest o en qualsevol altre pais.

Francesc Arnau i Arias i Roser Iborra Plans
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotació laboral

Crònica núm 6

LES PITJORS PREVISIONS S'HAN ACOMPLERT

Filadelfia, 15-VIII-04
"The hurricane is coming" ("l'huraca esta a punt d'arribar"): aquesta devia ser la frase mes pronunciada aquest dissabte passat, despres de veure les catastofriques consequencies de l'huraca Charley al sud, a Carolina, en particular, i a Florida, en general. Tot i que ja se sabia que arribaria desgastat, i nomes en forma de tempesta, a Pennsauken, prop de Filadelfia, es veia poca gent al carrer, i hi havia un cel gris i una estranya calma. En aquest pais d'alertes terroristes constants (la darrera diu que alguns medicaments poden haver estat adulterats) la frase sembla apocaliptica. I Bush, en plena campanya electoral, es fotografia somrient entre les runes, com un voltor, tal com va fer el dotze de setembre: "Les pitjors previsions s'han acomplert", diu, com un profeta de mal averany, conscient dels vots que la por col.lectiva li pot fer arreplegar.

Ens van aconsellar d'anul.lar el viatge que teniem previst per al diumenge, per veure Mumia Abu-Jamal a la preso SCI Green, prop de Pittsburg, pel mal temps. Pero, al vespre, ens van convidar a un sopar de "yuppies", per entendre'ns, que celebraven l'adquisicio d'una nova casa. I, tot i que a fora plovia amb forca, i malgrat els morts i la destruccio del "Charley", ningu no parlava de l'huraca i hi havia un ambient festiu, amb una gran superabundancia de menjar i de beure. Hi vam ser cordialment i cortesament admesos, pero era clar que hi desentonavem. La bandera inevitable, i no pas petita, onejava al jardi, com una declaracio de principis, i encara mes: cada escuradents en lluia una de petitona, de tal manera que el patriotisme del pais depenia del numero d'olives que la gent es menges: francament ridicul.

Que vinguessim d'Espanya ("no, Catalonia!"...pero ja pots anar dient) era una curiositat exotica, i com a tals ens tractaven: "Esteu de vacances? Us agrada el pais? Oh, Barcelona, Gaudi....Wonderful!" ...pero els canviava la cara de sobte quan els deiem que haviem anat a veure un pres dels MOVE a la preso, i que encara teniem mes visites pendents. Si, els MOVE, ja saben de que va, pero de seguida canvien de tema i tornen a exhibir el millor dels somriures.

Francesc Arnau i Arias i Roser Iborra Plans
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotació laboral

Crònica núm. 7

DES DE LA PRESO DE MAHANOY, PENSILVANIA

Filadelfia, 16-VIII-2004.
Ahir vam fer quatre hores de cotxe cap al nord-oest de Filadelfia per anar a la preso de Mahanoy, que es una de les mes noves de l'estat de Pensilvania: funciona des de 1993, i l'entrada es enganyosament amable: esta envoltada de flors, i les filferrades, mes internes, potser no son tan evidents. Ultimament, la distribucio dels espais de les presons noves que construeixen es identica: aixi faciliten la possibilitat que els carcellers puguin formar part de la plantilla d'una preso o d'una altra, sense que necessitin instruccions especials en intercanviar-se, ja que en una situacio d'emergencia sempre haurien de realitzar els mateixos moviments automatics per tal de tancar les mateixes portes, i pitjar els mateixos botons. Aquesta preso sembla identica a la de SCI Green, on tenen al corredor de la mort Mumia Abu-Jamal, a qui esperem poder visitar properament.

EL CARCELLER DEL MES

Al hall d'entrada, en els llocs de preferencia, a les parets, s'hi poden veure les fotografies emmarcades de la junta de regim i dels carcellers i carcelleres mes destacats en el compliment del seu deure durant el mes o durant l'any. Tambe hi havia, penjada a la paret en una vitrina, la pala platejada que hauria servit per a fer el primer forat a terra i col.locar la primera pedra de la preso... Es estrany que les autoritats penitenciaries espanyoles no hagin copiat encara aquest detall.

I, com a totes les presons de l'estat de Pensilvania, en un raco o altre del tauler d'anuncis, ens exhibeixen quina es la finalitat de les presons i dels carcellers: "La nostra missio es protegir el public a base de mantenir a les persones, la custodia de les quals ens ha estat encarregada, tancades en establiments segurs, on estiguin sanes i estalvies, i facilitar als interns la possibilitat d'adquirir la formacio i els valors necessaris per a esdevenir ciutadans respectuosos amb la llei i productius. I, al mateix temps, hem de procurar que es respectin els drets de les victimes dels seus delictes."

Amb una correcio sospitosa, ens passen l'scanner, no fos cas que portessim drogues a sobre. El noi mes jove de l'organitzacio revolucionaria MOVE, que ens acompanya, porta rastes i un mocador al cap: per aixo li fan treure i remenar els cabells, per assegurar-se que no hi te res amagat. Tambe com sempre, les advertencies i amenaces es repeteixen als cartells de les parets, en angles i en castella: "Prohibit entrar amb armes o amb instruments que puguin facilitar una fuga" per exemple. Es la mateixa filosofia que hi ha als cartells dels autobusos de Filadelfia: "L'atracament al conductor de l'autobus sera penalitzat amb pena de preso de fins a cinc anys i una multa de fins a set mil cinc-cents dolars".

EDDIE AFRICA

Despres de tots aquests preambuls, finalment entrem a la sala de visites, un recinte tancat amb taules rodones, amb l'aire condicionat excessivament fred. L'Eddie Africa,( Eddie Goodman Africa, AM 4974 SCI Mahanoy, 301 Morea Road, Frackville, PA 17932, USA) un homenas molt cordial d'uns cinquanta anys, negre i amb rastes, com la majoria dels MOVE, ens rep amb unes grans abracades. Vol saber-tot sobre el nostre pais, sobre Europa, tot i que li fa por volar, perque l'unica vegada que ha pujat a un avio va ser emmanillat i obligat pels policies, en un trasllat forcos cap una preso molt llunyana, despres d'un amotinament. Vol coneixer altres paisos, altres maneres de viure: i li fa molta gracia quan ens sent a parlar en castella amb el Carlos (que tambe es membre dels MOVE pero originari de Puerto Rico) i en catala entre nosaltres. Diu que no enten el per que de les fronteres entre els paisos: "Hauria de ser com ara mateix, al voltant d'aquesta taula; parlem diferents llengues, som de llocs diferents, pero ens entenem perfectament." I es tira enrera amb la cadira i riu sorollosament, amb una alegria i una franquesa encomanadisses.

Parlem tambe de la gent que mor a l'Africa (on l'Eddie diu que vol anar almenys una vegada a la seva vida, per tal de coneixer els seus origens) a causa de la SIDA, que contamina mes de cent persones cada dia. I de la gent que fuig en pasteres de les illes del Carib, per a arribar a Florida, on pensen que els espera una vida millor. Aleshores, nosaltres li expliquem, ajudant-nos del mapa del nostre passaport, que passa una cosa semblant a Gibraltar, on tanta gent mor cada any, intentant un viatge semblant.

CONDEMNATS INJUSTAMENT I SENSE PROVES

Te uns ulls especialment expressius, que passen de l'alegria mes genuina a una tristesa molt fonda quan, gairebe sense demanar-li, comenca a rememorar aquell dia de 1978 en que el varen detenir, juntament amb tota la seva familia. Ens explica que ja feia mesos que la policia de Filadelfia els anava acorralant, a base de tallar la circulacio dels carrers al voltant de casa seva, per tal d'impedir-los l'entrada i la sortida, pero tambe per aillar-los dels seus amics i del veinat en general, fins arribar a un punt en que no podien ni passejar els gossos, ni anar a buscar menjar, ni res de res. Malgrat tot, l'Eddie ens diu que mai no hauria pensat que els policies serien capacos de tanta brutalitat: el dia fatidic, de matinada, van comencar per tirar a terra les tanques del jardi, amb una excavadora: els gossos, espantats, van haver de refugiar-se al sotan amb la resta de la familia. I aleshores els policies van comencar a inundar els sotans d'aigua, de tal manera que els adults havien de mantenir aixecades les criatures a pes de bracos. I aleshores, quan centenars de policies, armats fins a les dents estaven rodejant la casa, es va sentir un tret disparat des de l'altre canto del carrer, precisament darrera d'on estaven els policies emboscats. Aixo va ser el detonant de la tragedia, ja que tots els policies varen comencar a disparar a tort i a dret enmig de la confusio. Quan els trets varen parar, un policia va quedar mort a terra: una bala li havia entrat pel clatell. Es per aquesta mort, que els MOVE no varen causar, que els tenen, des de l'any 1978 a la preso.

L'Eddie recorda com els policies van fer un forat a la planta baixa i des d'alli li apuntaven al cap amb una metralleta. Va ser llavors que va sortir i, com tota la resta, va ser apallissat, gairebe fins a la mort, i detingut. "En aquells moments vaig saber que no tornaria a veure mai mes la meva dona i els meus fills", recorda, amb uns ulls que miren molt lluny en un record que encara es ben present. Sacseja el cap i diu "Miro de no pensar-hi massa; si no, em tornaria boig". Pero aixo li deu resultar ben dificil, perque l'Eddie es sol a la preso, contrariament a la resta dels MOVE, que estan a altres presons en grups de dos o de tres.

L'Eddie va passar tres dies despullat i emmanillat a la Prefectura Superior de policia de Filadelfia, on li posaven l'aire condicionat a tota marxa, per tal de fer-li passar fred. En parlar d'aquesta pallissa, i de tantes i tantes com es pateixen a la preso, ens diu que, el pitjor que li pot passar a una persona no es que l'apallissin, nomes; sino que, a mes, aconsegueixin fer-li creure que s'ho mereixia. Es en aquest punt del relat que l'Eddie ens explica diversos casos de companys de preso, que ja no lluiten per sortir del pou on estant ficats. I ens diu que molts dels presos son innocents dels carrecs de que se'ls acusa. I els jutges i fiscals ho saben, que no hi ha proves: pero els es igual. Cal condemnar-los i els condemnen, perque les presons son un negoci que s'ha de mantenir i, alhora, un instrument de repressio per als que estan dintre, i de por per als qui estan fora, encara.

Francesc Arnau i Arias i Roser Iborra Plans
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotació laboral

Crònica núm. 8

DESPRÉS DE VEURE FARENHEIT 9/11

Vic, 22-VIII-2004
Hem hagut de tornar impensadament a Barcelona perquè el pare del Francesc s´ha mort. Reprenem les cròniques després de veure la pel.lícula de Michael Moore, i properament el Francesc, en solitari, reemprendrà el viatge als USA i continuarà aquestes cròniques. Per cert, que els controls a l'aeroport, fins i tot de sortida del país, van ser igualment minuciosos: ets sospitós, si no es demostra el contrari. Regirada de bosses, gent descalça, i bosses "marcades" amb una esponja impregnada d'algun líquid misteriós: quan te l´han regirada un cop, al següent control ho detecten, i tornen a mirar-la. Una cosa tan anodina com un bolígraf metàl.lic i curt els fa ballar el cap: "It´s like a bullet" (sembla una bala), es mig disculpen. La qüestió és mantenir la psicosi de por...

Durant el viatge, el dia 18 d'agost, llegim uns grans titulars de portada a la premsa anglesa relatius a la detenció d'uns suposats terroristes. I la mateixa notícia, als diaris d´aquí, és una nota breu en pàgines interiors. Tot és tan greu o tan trivial com es vulgui fer creure...

"Farenheit 9/11" és una pel.lícula que val la pena veure, segons la nostra opinió. Això d'entrada. Però ens queden moltes ganes de tornar-ne a parlar amb els nostres amics nord-americans, que acusen Moore de parcial i de pro demòcrata...i segurament ho és. Ara, que la crítica de la guerra i de les mentides per tal de mantenir el poder que s'hi fa és tan ferotge, tan contundent, que... com s´ho farien, els demòcrates, per a dissimular les seves?
Són preguntes que queden a l'aire. El que hi trobem a faltar, ben sospitosament, (ara i aquí, a Vic...) és alguna referència a Aznar...i també n´hi ha ben poques de Blair. Els països petits o pobres que van recolzar la guerra, en canvi, hi són ridiculitzats d'una manera que fa angúnia; i pensem que s´ha de distingir entre gent i governants: ridiculitzem un governant, si s´ho mereix; no un país.
Michael Moore, de totes maneres, d'alguna manera justifica l'exèrcit nord-americà: per exemple, quan presenta militars "bons", com el que no vol tornar a l'Irak, però que segueix vestint l'uniforme; o quan li fa dir a un soldat ianqui que té la impressió que mata una part d'ell mateix, quan mata un iraquià; o quan la veu en "off" del propi Moore diu que sempre li ha sorprès que són els més pobres, els qui sempre estan disposats a anar a la guerra, a defensar la pau que "nosaltres" (gent "normal", com ara Moore) necessitem per a viure. I aquests pobres herois, diu, només "ens" posen una condició: que no els fem córrer cap risc per a la seva pròpia vida, si no és estrictament necessari. Però ens preguntem: i qui ha de decidir quan és estrictament necessari?

A la pel.lícula, es destaca el fet que Bush no va fer cas dels avisos que alertaven de l'amenaça terrorista, i se'l presenta com a un negligent i un gandul, cosa que també deu ser. Però, tant...? Encara que només fos per a defensar els seus propis interessos econòmics, és més fàcil creure que estava més al cas del que la pel.lícula deixa suposar. La cara d'antologia que fa mentre és a l'escola (quina "casualitat", que fos en un lloc tan innocent en un moment tan greu...) i li diuen que s'acaben d'estavellar els avions...és la cara d'algú que no sap de què va, o és la cara d'algú que ja s´ho esperava i ha de dissimular?

Als EUA, i ara també per Internet, des del primer moment va circular la idea que el govern ja sabia que hi hauria els atemptats, i que van deixar fer, per tal de tenir una magnífica excusa per a la guerra. Ens han explicat, fins i tot, que hi ha testimonis que diuen que, des de New Jersey, es va veure gent amb uns prismàtics mirant cap a Manhattan...una estona abans de la catàstrofe. Això ho explica, per exemple, Amiri Baraka, un poeta negre de New Jersey que actualment està essent perseguit, entre altres, per l'ADL (Anti-Defamation League, una organització de la dreta) a la poesia "Alguien hizo estallar EE.UU":

"Quién posee los suburbios
Quién empobrece las ciudades
Quién hace las leyes
Quién hizo que Bush fuera presidente
Quién cree que la bandera confederada deba ondear
Quién habla de democracia y miente."
(...)
"Quién creó a Bin Laden, tal vez son Satanás
Quién paga a la CIA,
Quién sabía que la bomba iba a estallar
Quién sabe por qué los terroristas
Aprendieron a volar en Florida, San Diego
Quién sabe por qué cinco israelíes estaban filmando la explosión
Muertos de risa de sólo pensarlo."
(...)
" Quién sabía que iban a bombardear el World Trade Center
Quién les dijo a los 4000 empleados israelíes de las Torres Gemelas
Que se quedaran en casa ese día
Por qué no acudió Sharon
Quién, quién, quién
Los periódicos dijeron que aquella explosión era un presagio
que revelaba el rostro del diablo Quién QUIÉN Quién QUIÉN
Quién gana dinero con la guerra
Quién se hace rico con miedo y mentiras
Quién quiere que el mundo sea como es
Quién quiere que el mundo sea regido por el imperialismo, la opresión nacional y el terror
La violencia y el hambre y la pobreza".
(Traducció de Germán Leyens. Es pot trobar més informació a
http://.otrarealidad.net/opinion/tribunas/
www.surrealism-usa.org)
El que sembla incontestable és que, segons la cita de Georges Orwel que fa Michael Moore a la pel.lícula, i que de fet és la idea central, les guerres "preventives" (hi pot haver una expressió més cínica...?) no es fan per a salvar ningú, ni defensar ningú, i ni tan sols per a guanyar-les, sinó per a mantenir les coses tal com estan, és a dir: els molt rics a dalt, governant un país i el món sencer, si poden, com si fos una empresa privada, per al seu propi benefici; i els pobres a baix, fent literalment de carn de canó i enganyats amb la por i les alertes terroristes. Això passa als EUA, però nosaltres, rumiem, estem gaire lluny aquests esquemes...?

Francesc Arnau i Arias i Roser Iborra Plans
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotació laboral

Crònica núm. 9

PRESOS POLITICS A MIAMI

Nova York 26-VIII-04
Sembla mentida que als Estats Units et puguin empresonar per fer coses contra el terrorisme. Però és així, sobretot si ho fas contra el terrorisme que es prepara a Miami...

Ahir vaig estar al Consolat de Venezuela a Nova York, on presentaven un reportatge en vídeo, sobre el cop d'estat fallit contra el president Chávez, a l'abril del 2002. Hi havia molta gent llatinoamericana i entre ells alguns cubans, que són els que em varen posar al dia del cas que es coneix com "Els cinc cubans de Miami".

Resulta que el govern nord-americà ha empresonat precisament cinc homes que estaven treballant per salvar vides de ciutadans cubans i nord-americans (!), i contra les organitzacions terroristes que operen des de Miami.

I és que des de fa més de 40 anys, Washington ha tolerat l'existència d'una veritable xarxa terrorista a Miami, integrada per cubans ultradretans, que normalment ja tenen la ciutadania nord-americana. I els deixen operar amb total impunitat, de manera que ja són 3.500.- els cubans que han mort en total, durant aquesta llarga guerra "de baixa intensitat", contra l'illa de Cuba, que és totalment ignorada per la major part de l'opinió pública, excepte a l'estat de Florida, on gairebé tothom n'està al corrent.

Després de tants anys en què el govern nord-americà no ha fet res per aturar això, el govern de Cuba havia enviat un grup de persones a Miami, per intentar recollir informació de primera mà, sobre els terroristes. I com a resultat d'això, es va aconseguir descobrir algun complot terrorista que ràpidament va ser posat en coneixement del FBI. Fou el 1998, quan les autoritats cubanes varen implorar, literalment, de les autoritats nord-americanes, que posessin un punt final a aquest cicle de terror.

Però en lloc de fer-ho, el FBI va detenir, poques setmanes després, els homes que havien obtingut les proves contra els terroristes: Fernando González, René González, Antonio Guerrero, Gerardo Hernández i Ramon Labanino. De moment, els varen tenir incomunicats durant 18 mesos. Se'ls va acusar de conspiracions diverses i se'ls va denegar el dret a un judici just. Els membres del jurat foren intimidats. Igual que els testimonis. I als seus advocats se'ls va impedir veure les proves que, segons deia la policia nord-americana, hi havia contra ells. I això, amb l'excusa que es tractava d'informació classificada com secreta, per motius de seguretat nacional...

Tot i això, no varen poder evitar que hi hagués algun testimoni del FBI, que declarés que, en realitat, no hi havia cap prova que els cinc acusats haguessin fet res que comprometés la seguretat dels Estats Units... I així, després d'un judici-farsa, que es va allargar set mesos i que va generar 14.000.- folis de transcripcions de les sessions, el Jurat de Miami els va condemnar sense pensar-ho ni poc ni molt... perquè aquest veredicte no va ser el resultat d'una anàlisi acurada dels fets discutits en el judici, sinó que més aviat s'ha de dir que la condemna era inevitable, en un judici realitzat a Miami, que és l'única ciutat nord-americana totalment saturada de prejudicis anti-cubans. Els cinc acusats foren condemnats a un total de quatre cadenes perpètues i setanta-cinc anys de presó per a un d'ells...

Per això, el senyor Leonard Weinglass, un dels advocats que intenta treballar el recurs d'apel·lació, ha declarat recentment que:

"Cinc homes cubans, acusats d'actuar com a agents del seu propi govern, van ser sotmesos a judici, a la ciutat de Miami, que és l'única dels Estats Units on l'hostilitat anti-cubana és tan exagerada, que els atletes cubans no poden anar-hi a fer cap competició, no es poden fer exposicions artístiques cubanes, i les pel·lícules de Cuba no es poden exhibir... Doncs bé, fins i tot el fiscal de Miami, que s'havia oposat, abans del judici, a realitzar-lo fora de Miami, va haver de reconèixer, més tard, que era impossible, per a qualsevol persona sospitosa de simpatitzar amb Cuba, tenir un judici just a Miami..."

Francesc Arnau i Arias
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotació laboral

Crònica núm. 10

ENTREVISTA AMB MUMIA ABU-JAMAL, PERIODISTA AFRO-AMERICÀ, CONDEMNAT A MORT I EMPRESONAT EN EL CORREDOR DE LA MORT, DES DE 1981.

Philladelphia 30-VIII-04.
S.C.I. Greene (State Correctional Institution, Greene County). Som a la sala d'espera del primer control d'aquesta presó, situada a unes set hores de distància de Filadèlfia per carretera, just a l'altra punta de Pensilvània, a l'extrem de més a l'oest, ben lluny de la seva família i els seus amics. A la llista de prohibicions que hi ha a l'entrada, es barregen tota mena de prejudicis. En la mateixa ordre de la direcció, que prohibeix als visitants entrar amb segons quins barrets o turbans, s'hi pot trobar la prohibició terminant d'introduir a la presó clauetes que puguin anar bé per obrir les manilles que porten els presos en tot moment, almenys els condemnats a mort. Però tots estan a l'altre cantó del vidre blindat. En cap moment no és possible tenir-hi cap contacte físic.

PROHIBITS ELS ALLS

A un dels amics dels presos, l'any passat el varen sancionar amb sis mesos de prohibició per fer visites, perquè l'acusaven d'haver intentat introduir uns quants alls, ja que a la presó no els en donen ni poc ni molt, d'això...

Em fixo en la funció bàsicament intimidatòria que tenen els detectors de metalls. Un noi, es treu les vambes --sense que el carceller li ho demani-- i passa descalç per sota de l'arc que, naturalment, no pita. Però resulta que ningú no es preocupa de revisar-li les vambes, de tal manera que podria portar qualsevol cosa a dins i no se n'adonarien...

CARTA DEL SUBCOMANDANTE MARCOS

Els del comitè de solidaritat amb el Mumia agraeixen molt que vingui gent de l'estranger a visitar els presos. I ens ho fan notar. Mentre esperem els nostre torn per entrar, m'expliquen que, a l'últim llibre del Subcomandante Marcos ("Nuestra palabra es nuestra arma"), s'hi inclou una carta dirigida el 1999 al Mumia, per felicitar-li l'aniversari i per invitar-lo a visitar Chiapas... quan surti de la presó. A la carta es parla també de diferents lluites d'Amèrica Llatina.

Per exemple, de la lluita dels indis mapuches, a Xile, contra l'empresa ENDESA, que els vol prendre les terres, per continuar fent el negoci de les fonts d'energia. I, com en tants altres casos, constatem que els enemics són comuns i són sempre els mateixos. Ells queden relativament sorpresos quan els dic que aquesta empresa és de capital espanyol (FECSA-ENDESA) i que un dels principals capitalistes n'és Martin Villa, antic capitost del règim del General Franco...

"QUE NO EN DIGUIN DEMOCRÀCIA, D'AIXÒ!"

Com que ara ja ens coneixem, en Mumia entra de seguida en matèria: "Que no en diguin democràcia, d'això, que en diguin un altre nom, però democràcia no, que no ho és. Per qualsevol cosa impedeixen a una persona votar, si intueixen que el seu vot no ha de ser el que convé. Només a l'estat de Florida, a les últimes eleccions varen impedir votar a unes quantes desenes de milers de persones. I després diuen que Bush va guanyar pels 467 vots de diferència de l'estat de Florida, precisament... Si et dius John Smith, per exemple, poden impedir-te votar perquè a la llista del teu districte hi consta un tal John Smith (que no ets tu) que diuen que va ser condemnat, fa anys, i privat del dret de sufragi... que no en diguin democràcia, d'això !"

IGUAL QUE L'IMPERI ROMÀ

"Acabaran com els romans. Cap emperador no vol acceptar que el seu imperi té un final. No ho volen acceptar fins que passa... I la voluntat imperial dels Estats Units està clara des del primer moment. Al segle XVIII, quan funden l'estat i les institucions, una d'elles adopta el nom de Senat. Per que li varen dir Senat i no d'una altra manera? La majoria dels parlamentaris constituents eren d'ascendència anglesa. Per que no en varen dir "Cambra dels Lords" o qualsevol altra cosa ? Segur que varen emmirallar-se, ja aleshores, en l'Imperi Romà. Sabien història i tenien aspiracions imperials. Quan l'emperador de Roma volia plens poders per declarar guerres i envair països, els demanava al Senat i els hi donaven de seguida... I ara què passa ? Doncs el mateix ! Bush només fa que demanar i vinga dòlars, vinga dòlars ! Tants com calguin i després d'un disbarat, l'altre...!"

Tot i les manilles que el molesten, en Mumia acompanya les seves paraules amb gestos molt expressius. S'asseu i s'aixeca de la cadira. La major part del temps està dret i, de tant en tant, el carceller que ens vigila, li mig recomana i li mig ordena que s'assegui una altra vegada.


I QUI HI VA, A LA GUERRA ?

" I qui hi va a la guerra de l'Irak? Doncs només els qui pensen que no tenen més remei. Els pobres, que signen un contracte amb el Ministeri de Defensa, per poder fer diners, per pagar-se uns estudis o, senzillament, per ajudar a la família a sobreviure... I mai no havien pensat que els tocaria anar de veritat a una guerra, a matar i a morir... I ara que alguns ja no són tan joves, que estan casats i potser tenen fills i tot... doncs apa, cap a l'Irak. I alguns contractes poden durar fins a vuit anys o més, si per motius de seguretat nacional han de ser renovats..."

"Això és com si el servei militar tornés a ser obligatori. Es fa un reclutament sobre bases totalment econòmiques. Res de patriotisme... Gairebé tots els soldats hi van forçats. No s'ho creuen, però hi van. Ho fan de mala gana."

"I torno a trobar-hi paral·lelismes amb l'Imperi Romà: al final, els soldats romans ja no volien lluitar i l'Imperi havia de recórrer a reclutar a l'estranger, entre els pobles considerats bàrbars, que després foren els primers en rebel·lar-se contra l'Imperi..."

L'AMBIENT A LA SALA DE VISITES

Com que ens han prohibit estar més de dues persones, a la vegada, al locutori, hem d'anar entrant i sortint, igual que les altres persones que han de visitar el mateix pres. I en aquella sala la gent estava comunicativa. Potser és per les eleccions que s'acosten i aquesta Convenció Republicana a Nova York. Molta gent en parla i, quan intueixen que tu hi pots entendre una mica, doncs et dirigeixen la paraula i et pregunten la teva opinió, com si busquessin orientacions...

A alguna família, la visita se'ls fa massa llarga. Es nota que tenen molt poc a dir-se. I abans, quan estaven al carrer, ja els devia passar el mateix: no tenien i no tenen temes en comú.

En aquest departament especial no només hi ha els condemnats a mort, sinó també els que estan especialment castigats i aïllats, que tenen l'esperança de poder sortir-ne en un termini més o menys breu, potser al cap d'uns mesos. I aquesta és una gran diferència en relació als presos del corredor de la mort...

LA MIRADA DELS PRESOS QUE ES QUEDEN

Unes hores després, en sortir de la presó, hauré de veure la mirada d'alguns dels presos, a través de vidres, reixes i filferrades. Està clar que són gent que no tenen ningú que els vingui a veure. Són la majoria. Veient-los, et queda clar que l'exagerada netedat que hi ha als llargs corredors per on passen les visites, ha de contrastar amb la brutícia de tota mena i a tots nivells, que s'endevina i s'imagina en els llocs més profunds i impresentables de la presó, per exemple els calabossos on tenen els seus dominis els carcellers que foren contractats, a bon preu, per anar a torturar els presos iraquians, a Guantánamo o a Abu-Graib.

LA PARANOIA ANTI-TERRORISTA

Per part meva, li explico al Mumia quines coses es veuen pel carrer, aquests dies. Especialment els diumenges a la tarda, quan la gent torna del cap de setmana, per les autopistes, a cada moment es troben aquells rètols elèctrics gegants que, en lloc de donar orientacions per tal que el tràfic dels vehicles vagi bé i no hi hagin accidents, el que fan es donar ordres, en el marc de la paranoia anti-terrorista oficial: "Recorda que has de comunicar-nos qualsevol activitat sospitosa que vegis...Truca al número tal" I, a continuació, un d'aquests números de telèfon gratuïts, que connecta directament amb la policia.

Les emissores oficials de ràdio (les comercials, vull dir) passen falques publicitàries en castellà i en anglès, que no anuncien cap producte que es pugui comprar: "Un ataque terrorista es possible en cualquier momento. Ya lo sabe Vd…" "A terrorist attack is possible at any time. You know…" I, a continuació el numero de telèfon. Igual que al metro de Nova York: "Si Vd. Ve algo, díganos algo" - If you see something say something." I el telèfon…

I MARSHALL EDDIE CONWAY, A LA PRESÓ DE BALTIMORE

En Mumia pregunta pels altres presos que hem visitat aquests dies, començant pels de l'organització revolucionària MOVE. Vol saber si estan a les mateixes presons que ell en té noticia, o si els han allunyat encara més de les seves famílies i amics, i com es troben…

També li explico la meva visita a Marshall Eddie Conway, que està en una presó de prop de Baltimore, a l'estat de Maryland, M.H.C. Jessup (Maryland House of Corrections). Aquest home fa més de trenta anys que està privat de llibertat. Acusat falsament d'haver mort un policia: quan el policia va morir, l'Eddie era al seu lloc de treball, a l'oficina de correus. És a dir, està condemnat sense proves, però tant els fa, als jutges i fiscals… si es tracta d'un "black panther" o "ex-black panther", han de tenir-lo a la presó. I prou.

Ara està intentant defensar-se amb uns advocats d'Amnesty International. Estan intentant formar un grup de presos perjudicats pel COINTELPRO de l'FBI (Counter Intelligence Program). Amb aquest pla d'actuació, la policia nord-americana havia realitzat nombrosos muntatges, sobretot durant els anys setanta, per desfer-se dels adversaris polítics "indesitjables".

Fa un parell d'anys, amb l'últim canvi de governador, semblava que podien haver-hi més possibilitats de llibertat, però no. Ara continuen tallades totes les llibertats provisionals. No hi ha cap pres que pugui gaudir-ne, en tot l'estat de Maryland.

Però l'Eddie Conway també és dels presos que resisteixen. Procura mantenir-se al corrent de tot. És ell, que em va explicar que a l'estat de Florida, el pare d'un soldat que va veure venir la comissió militar a anunciar-li la mort del seu fill a l'Irak, va agafar una llauna de benzina i va cremar el jeep militar. Després sembla que ell mateix s'hi va tirar a dintre i que ha quedat molt malferit pel foc…

A les parets de la sala de visites d'aquesta presó han permès que els presos hi dibuixin fotos i hi escriguin frases de personalitats com Malcom X, o Martin Luther King, entre altres. I és que el Sistema procura sempre integrar-ho tot…

Parlem de la possibilitat d'estendre més la campanya de solidaritat amb l'Eddie, per Europa, tal com s'ha fet durant tants anys amb el Mumia. A veure si aquest any pot venir una comissió de Baltimore cap a Catalunya…
I l'Eddie està molt al corrent de la política europea. Sobre les bombes de l'estació d'Atocha, a Madrid, el mes de març passat, en fa una anàlisi que no és gaire diferent de la meva. I del que ha fet tanta gent per Barcelona, sobretot pel que fa a les conseqüències que va tenir tot plegat el dia de les eleccions, el triomf de Zapatero, després de l'intent de presentar ETA com a responsable de tot plegat…

I la sortida de la presó, com sempre, va ser molt mes fàcil que l'entrada. Almenys no ens varen fer obrir la boca, per ensenyar-los que la tenim buida, perquè com que era una visita vis-à-vis, sense vidre, ni reixes, doncs els controls també eren més durs.

"ELS "LIBERALS" TAMBÉ NECESSITEN AMOR"

"Els "liberals" també necessiten amor", em diu el Mumia, quan discutim aquest concepte. "Se'ls pot sorprendre, en criticar-los. Sorprendre'ls, i no només amb crítiques", diu.
Com quan John Africa, durant un judici que els varen fer el 1981, va abraçar a un testimoni que havia fet una declaració molt llarga contra ell. Es tractava d'una persona que havia estat simpatitzant dels MOVE i que després, en detenir-lo la policia, es va transformar en un delator, per por de la presó. John Africa, en abraçar-lo, li va dir que comprenia la seva postura, encara que no la justificava… En Mumia, que estava dins de la sala del judici, diu que mai no oblidarà la cara, entre sorpresa I poruga, que va fer aleshores aquell testimoni de la policia…

LA GUERRA A L'IRAK, OMNIPRESENT
Mentre vaig escrivint, la ràdio comercial de Filadèlfia segueix abocant informacions sobre la Guerra de l'Irak, que qualsevol podria notar com són manipulades. Diuen que hi ha moltes esperances de negociació, ja que el clergue Ali-Sadr esta disposat a demanar als seus combatents, de les milícies incondicionals, que deixin les armes i que es converteixin en un partit polític, que faci d'oposició lleial al govern civil iraquià, que els USA han imposat a l'Irak…

La ràdio ara diu que una alta autoritat francesa ha hagut de desplaçar-se a El Cairo, per intentar alliberar dos periodistes francesos, segrestats pels guerrillers iraquians. El locutor diu que això demostra que aquests "terroristes" estan contra tot el món occidental. Que no importa de quin país siguem ciutadans, perquè està clar que la República Francesa no va acceptar els plantejaments del trio Bush-Blair-Aznar. I no per això s'han deixat de fer aquests segrestos …

I TORNEM-HI, AMB LA CONVENCIÓ REPUBLICANA

Les emissores de Nova York estan concentrades en la Convenció republicana. A cada moment ofereixen talls dels discursos dels polítics republicans, que són molt pesats i volen fer veure que no s'adonen que cada manifestant, que tenen al carrer, cridant contra ells, davant del Madison Square Garden, representa --com em deia el Mumia-- milers i milers d'altres persones que, encara que pensen igual que els manifestants, no gosen dir-ho. I molt menys gosen sortir al carrer, per la por a la repressió brutal que els han anunciat, si ho fessin…

Des de la Convenció difonen repetidament discursos com aquell que deia que ni el President Bush, ni cap dels membres del Partit Republicà que estan a la Convenció, ni els que escolten o miren des de casa seva, no deixen de pensar ni per un moment en el benestar dels USA, única preocupació que tenen tots ells i per la qual treballen tant. I encara els queda temps per ajudar a la resta del món, diuen…

I ara els de la ràdio estan anunciant el míting d'aquesta nit a la Convenció. I destaquen la intervenció que hi ha de fer l'inefable Giuliani, ex-alcalde de la ciutat de Nova York, famós per la manera de fer especialment repressiva que va imposar a la policia de la ciutat, amb la seva consigna de "tolerància zero", a finals dels anys noranta, principis del dos mil…

EL TRIBUNAL INTERNACIONAL CONTRA ELS CRIMS DE GUERRA A L'IRAK

Li comento al Mumia que vaig assistir a la sessió plenària del Tribunal Popular contra els Crims de Guerra a L'Irak el dijous passat, al Centre Cultural Martin Luther King, a Harlem (Nova York). Que hi havia gent de tot el món. Gent d'Euskadi, també. Que havien estat fent investigacions per l'Irak. Bascos que varen denunciar el que ha fet Bush allà, però també Aznar…

Quan hi van acabar els tallers de discussió va començar la sessió plenària, li explico, les intervencions varen pujar de to: Aquesta guerra és il·legal! I cada bomba tirada, cada bala disparada, són il·legals, també, i constitueixen totes i cada una, per si soles, un crim de guerra ! Ho saben molt be els guardaespatlles de l'actual president del govern iraquià, que per això són nord-americans també… Qui va saquejar la biblioteca i el museu de Bagdad, a sac i ganxo ? I tants i tants morts de la població civil, que ni es molesten en comptar-los. Només compten els morts nord-americans. Però els ferits no. Ens els amaguen. Mumia explica que l'altre dia va veure per televisió una rara aparició d'un soldat nord-americà, ferit en aquesta guerra. El varen fer sortir només per a ensenyar que ben aconseguida estava la cama de plàstic que li havien posat ! I que bé que treballava l'empresa fabricant…

La intervenció final, com si diguéssim la lectura de la sentència d'aquest tribunal, va anar a càrrec de Ramsey Clarck, un liberal, un home d'uns vuitanta anys, que havia estat Fiscal General dels USA, els anys seixanta, durant l'Administració Demòcrata de Lyndon B. Johnson… I sí, parla molt bé. Denuncia molt bé que el pressupost militar nord-americà és més alt que els pressupostos coneguts de tots els altres països del món junts (!) Molt bé, però ell, quan era Fiscal General de l'Estat, era el superior jeràrquic directe de J. Edgar Hoover, el sinistre cap suprem de l'FBI, que va organitzar els muntatges policíacs pels quals ara hi ha encara tanta gent a la presó, sense proves…

Me'n vaig de la presó més animat de com he entrat, com passa sempre que visites un pres d'aquests: si ell aguanta dins, nosaltres estem obligats a aguantar fora… a resistir fins al final !

Francesc Arnau i Arias
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotació laboral

Crònica núm. 11

DUES MIL PERSONES DETINGUDES
NOVA YORK: CONVENCIÓ NACIONAL REPUBLICANA

Nova York.- 2-IX-04
A l'hora de parlar de les massives detencions d'aquests dies, aquí, no seria correcte titular: "Dos mil manifestants detinguts" . Gairebé mai no es pot, periodísticament, assimilar el concepte de "detingut" amb el concepte de "manifestant", però ara i aquí, menys que mai. Hi ha uns deu mil policies, segons reconeixen les pròpies fonts oficials, que rodegen el teatre del Madison Square Garden, a Manhattan, on avui ha de fer Bush la seva intervenció final.

Aquest exèrcit de policies, especialment entrenats per fer mal, el que fan , en un moment donat, és tancar els carrers a banda i banda, i detenen a tothom que enganxen entremig. El dimarts passat, a la nit, mentre l'advocat Leonard Weinglass i jo estàvem enraonant per telèfon, aquesta tàctica de les detencions massives i arbitràries s'estava realitzant, precisament, en el seu carrer, molt a prop de Union Square, on s'havien ajuntat grans grups de manifestants. Ell mateix acabava de pujar del carrer al seu despatx i va estar a punt de ser detingut.

La policia està utilitzant grans naus industrials buides, al costat del riu Hudson i fins i tot un estadi, a manera de camp de concentració, per poder mantenir la gent detinguda en un primer moment. Després, sense informar familiars ni advocats, han dispersat les persones detingudes per les comissaries de tota la ciutat, de tal manera que l'emissora de ràdio WBAI, també anomenada Pacifica Radio, en els programes especials que està fent aquests dies, ha parlat del "GULAG novaiorquès" i contínuament esta retransmetent missatges en directe de persones que truquen per telèfon a l'emissora, demanant ajuda per a localitzar els seus familiars o amics, que han desaparegut en tal o qual carrer; que han estat vistos, per última vegada, quan la policia carregava...

I no es pot dir que la WBAI sigui una emissora emmarcada en cap radicalisme, ja que aquests dies només s'han decidit a emetre en directe, quan les trucades de la gent pràcticament els han forçat a fer-ho.

ELS SINISTRES AUTOBUSOS DE LA POLICIA

La ciutat de Nova York, aquests dies, sembla realment un país ocupat. Sobretot Manhattan. Un columnista del "Newsday"(Ellis Henican) que, com tots els altres diaris de la ciutat, normalment ofereix moltes característiques que permeten qualificar-lo de premsa groga, avui parla així:

"... Constitueixen una de les imatges més sinistres de tot Nova York, aquests anomenats "autobusos correccionals", blaus, blancs i taronges, amb les seves finestres metal·litzades i aquest peculiar soroll dels seus motors, transportant persones detingudes, d'un cantó a l'altre de la ciutat, entre comissaries i jutjats de guàrdia..."

"Tothom odia aquests autobusos: els altres conductors que han de resignar-se a circular, darrera d'ells, a la seva velocitat, pels carrers congestionats; Els vianants que han de saltar per apartar-se al seu pas. I certament aquests autobusos van sempre plens de pobra gent, amuntegada i transportada a diari cap a destins incerts i, sovint, desgraciats. No hi ha res d'aquests autobusos, que no et resulti repulsiu, a no ser que estiguis dintre d'un que saps que et condueix de la presó a la llibertat..."

Aquest "Newsday" és el mateix diari que ahir, dia 1, quan només reconeixien haver detingut set-centes cinquanta persones, parlava a primera plana, amb titulars ben grans, de "Un cert regust d'anarquia a Manhattan".

I és que es pot dir que gairebé tothom ha quedat impressionat per aquestes dotzenes i dotzenes d'autobusos cel·lulars, que estan travessant contínuament Manhattan. I quan algun d'ells arriba al jutjat de guàrdia, (com conseqüència dels insistents "habeas corpus" interposats per advocats, amics i familiars) està ple de gent que els espera a la porta i saluda sorollosament les persones detingudes, amb crits d'ànims... Sempre m'ha sorprès la normalitat democràtica amb què es posen els "habeas corpus" en aquest país(en aquest aspecte judicial concret, no pas en els altres, malauradament). No com a l'Estat Espanyol, que la gent té una por més que justificada a posar-los, en la mesura que signifiquen una denúncia contra la policia i, sobretot, més feina pels policies que, normalment, es veuen obligats a portar les persones detingudes al jutjat de guàrdia, molt abans del que tenien previst. I per això tothom tem represàlies de la policia.

LA CIRCUMSPECCIÓ DEL "THE NEW YORK TIMES"...

El Times de Nova York, tant circumspecte com sempre, després de destacar a primera plana els atacs furibunds que el vicepresident republicà Dick Cheney ha dirigit al candidat demòcrata, John Kerry ("Si ell és president, els USA estaran sempre en perill, perquè és molt tou i Al Qaeda s'envalentirà per a seguir atacant..."), només dedica una columna al tema dels detinguts. I encara, el titular que hi posen alaba l'eficiència de la policia: "Les tàctiques policíaques aconsegueixen fer callar els manifestants".

ELS BOMBERS, ELS HEROIS...

Pel "New York Post", el més destacable d'aquest quart dia de la Convenció Nacional Republicana és la visita que Bush ha fet als bombers, al barri de Queens. Aquest diari presenta (en una petita part del principi de la seva primera plana) la visita com a una mostra d'adhesió incondicional dels bombers al Partit Republicà... qui recorda ara que tants i tants bombers varen morir inútilment, quan acudien en massa al peu de les torres bessones del World Trade Center, aquell onze de setembre de fa tres anys ? Que s'atreviria ara a preguntar per què ningú no els va avisar de l'enderrocament imminent ? On eren els arquitectes, que sabien de sobres que les torres no podrien aguantar gaire estona aquelles descomunals envestides dels avions ? On era l'exèrcit de l'aire que, durant mes de mitja hora va tenir els avions de guerra immobilitzats a terra, mentre aquells avions de passatgers eren desviats de la seva ruta comercial ?

CONTROL, CONTROL I MÉS CONTROL...

Però la major part de la primera plana del Post de Nova York, es dedica a un d'aquests escàndols que serveixen als mass media per distreure la gent: un afamat jugador de bàsquet és absolt d'unes acusacions d'agressió sexual... I aquest contrast, aquesta manera de continuar amagant la realitat a la gent, m'encaixa perfectament amb els contrastos d'aquests dies a la ciutat. Al Lower East Side de Manhattan, la gent fa vida normal, relativament. Totes les botigues estan obertes, a diferència dels carrers situats entre el 14 i el 42, (del cantó oest de la ciutat) que tenen la vida gairebé completament alterada per la convenció i les manifestacions...
Quan dic vida normal, vull dir que el control policíac és el de sempre, de vegades amb prou feines es nota, però prou intens com perquè res no s'escapi a la vigilància policíaca als carrers.

Mentre prenc un cafè a la cantonada, veig un policia uniformat que entra i s'acosta a la barra. També demana cafè, però li pregunta al cambrer qui hi haurà a la nit, servint aquesta barra: "Hi serà el George o l'Stefen?". Vol saber-ho, perquè ell, abans d'acabar les seves tasques de vigilància, tornarà a passar per aquí aquesta nit. I li interessa saber qui trobarà al bar, per preguntar-li les novetats. Són tàctiques antigues, aquestes que es fan servir per controlar la gent. La gent d'un barri, o d'una ciutat, o d'una muntanya, o d'una zona agrícola...

A Barcelona, ja fa molts anys que fills i néts d'antics jornalers andalusos m'havien explicat que la Guàrdia Civil del General Franco, anava pels pobles i pels camps d'Andalusia, els anys quaranta en plena postguerra, i feia signar la gent que hi trobava, en punts de referència especials: un bar, un cortijo... de manera que en certa forma els responsabilitzava del que succeïa per allà i la seva signatura els servia per justificar el seu recorregut de vigilància, davant del "Sargento-Comandante de Puesto"...

Francesc Arnau i Arias
Koordinadora d'Osona kontra la tortura i l'explotació laboral