"Manuel Anglada, un home compromès"
(1925-1999)

Acte inaugural: dissabte, 23 de novembre, a les 7 de la tarda, a la Sala de la Columna de l'Ajuntament de Vic. Conferència a càrrec de l'arquitecte Josep Martorell. A continuació es farà un recorregut per les sales del Temple Romà, l'Albergueria i el col.legi d'Arquitectes que mostren, respectivament, l'obra fotogràfica, la vessant humana, política i social, i l'obra arquitectònica.

Les respectives exposicions estaran obertes fins al 26 de gener de 2003.

Exposició: "Manuel Anglada i Bayés, Home compromès 1925-1999"

Exposició a L’albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic, Col·legi d’Arquitectes, Temple Romà
Del 23 de novembre de 2002 al 26 de gener de 2003

Organitza: L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic, Casino de Vic, Centre d’Estudis Socials d’Osona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (Delegació d’Osona), Patronat d’Estudis Osonencs.

Comissió Organitzadora: Enriqueta Anglada, Ferran Blancafort, Josep Casanovas, Dani Font, Anton Granero, Santi Ponce, Jacint Raurell i Andreu Roca. Coordinació general. M. Àngels Ferrer Ballester

Patrocinen: Ajuntament de Vic, Fundació Puig-Porret, La "Caixa", Pere Roquet, Divasa-Farma-Vic

Inauguració: Dissabte, 23 de novembre, a les 7 de la tarda, a la Sala de la Columna de L’Ajuntament de Vic. Conferència inaugural a càrrec de l’arquitecte Josep Martorell. A continuació, visita de les exposicions: Temple Romà, L’albergueria i el Col·legi d’Arquitectes.

Activitats complementàries:

Conferència:

"Arrels i ressonàncies en l’arquitectura de Manuel Anglada I Bayés"
Conferenciant: Emili Donato, Arquitecte
Dia i hora: 29 de novembre, a les 8 del vespre.
Lloc: Col·legi d’Arquitectes de Vic

Taula Rodona:

Participants: Ramon Montañá, Josep Ylla-Català, Lluís Solà Sala i Joaquim Capdevila.
Moderador: Andreu Roca.
Dia i hora: 13 de desembre, a les 8 del vespre
Lloc: Casino de Vic

Inauguració de la Plaça Manuel Anglada:

Presentació: Emili Teixidor, escriptor
Plantada d’arbres a càrrec dels fills i néts de l’arquitecte.
Ajuntament de Vic amb la col·laboració de l’Associació de Veïns del barri dels Caputxins de Vic.
Dia i hora: 15 de desembre, a les 12 del migdia
Lloc: Plaça Manuel Anglada (al final del C. Indústria de Vic)

Visites guiades:

A hores convingudes amb MªÀngels Ferrer. Per concertar les hores: Casino de Vic. Tel. 93 885 24 62, de 6 a 8h. Aquest itinerari s’oferirà a particulars, escoles i entitats.

Àmbits i espais expositius:

1.-Manel Anglada, arquitecte

Col·legi d’Arquitectes
Plaça del Bisbe Oliva s/n, 08500 Vic
De dimarts a diumenge, de 18,30 a 20,30h
Dissabte d’11,30 a 13,30h
Exposició comissariada per: Ferran Blancafort

2. Manel Anglada, fotògraf

Temple Romà
C. del Pare Xifré, s/n, 08500 Vic
De dimarts a dissabte, 11h a 13h i de 18h a 20h.
Diumenges i festius, de 18h a 20h.
Exposició comissariada per: Anton Granero i Miquel Pérez

3. Manel Anglada, Itinerari personal

L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic
C. de L’Albergueria, 1, 08500 Vic
De dimarts a divendres, de 17 a 20 h
Dissabtes, de 10 a 13h i de 17 a 20h
Diumenges i festius: d’11 a 14h
Exposició comissariada per: Santi Ponce i Josep Casanovas. Documentalistes: Mariana Benito, Roser Vidal i Lluís Vila.

........................................................

NOTA DE PREMSA

És tracta d’un mostra que vol reconèixer la trajectòria vital i professional d’aquest arquitecte, home de personalitat complexa i controvertida, actiu en la vida política, social i cultural de la ciutat de Vic i, per extensió, del país; autor d’una arquitectura que ha seguit els paràmetres del moviment modern des d’una òptica molt personal.

Aquesta és la primera exposició dedicada monogràficament a un arquitecte de la comarca i, de fet, Manuel Anglada és considerat el degà dels arquitectes d’Osona. Ho és per la nombrosa producció d’una obra que ha desenvolupat gairebé totes les tipologies edificatòries i per la renovació formal que va suposar la irrupció de la seva arquitectura i interiorisme a la comarca, amb algunes obres considerades mestres. Ha contribuït a crear la fesomia de la ciutat de Vic. Així mateix va treballar, de manera més puntual, a altres municipis de Catalunya.

Amb el suport de l’Ajuntament de Vic, la sinergia entre les cinc entitats ha fet possible que es pogués dur a bon terme aquest projecte. Es tracta de cinc entitats que cadascuna des del seu àmbit tenen un pes específic en el teixit social i cultural de Vic. I cadascuna, des del seu àmbit, ha fet realitat aquesta triple exposició.

Fa quatre anys que el Col·legi d’Arquitectes, en vida de Manuel Anglada, va fer els primers passos per realitzar una exposició sobre la seva arquitectura; però no va ser fins a finals de l’any 2001 que el Patronat d’Estudis Osonencs, va promoure la represa d’aquell projecte i, conjuntament amb el Col·legi d’Arquitectes, es va decidir ampliar-lo, tot comptant amb la implicació de l’Albergueria, el CESO i el Casino de Vic. No seria només una exposició d’arquitectura sinó que es mostraria, també, el seu itinerari personal, vinculat estretament als moments polítics i socials del moment, així com la seva vessant de fotògraf. Així doncs, aquest projecte més ampli es concreta en aquestes tres exposicions i en el catàleg editat per l’ocasió.

Aquest nou plantejament comportava que cada secció fos tractada per especialistes: el comissari de l’exposició d’arquitectura és l’arquitecte Ferran Blancafort; els comissaris de l’itinerari personal, social i polític són els historiadors Santi Ponce i Josep Casanovas amb la col·laboració dels documentalistes Mariana Benito, Roser Vidal i Lluís Vila, i els comissaris de la selecció de fotografies són Miquel Pérez i Ton Granero.

El catàleg mostrarà les obres més rellevants que defineixen la seva arquitectura i un inventari amb les obres més destacades. A part dels textos de presentació, hi ha textos d’Emili Donato pel que fa a l’arquitectura, de Miquel Pérez pel que fa a la fotografia; de Santi Ponce i Josep Casanovas pel que fa a l’itinerari personal i textos de l’escriptor Emili Teixidor i de Ricard Torrents.

Patrocinadors: Ajuntament de Vic, Fundació Puig-Porret, La "Caixa", Pere Roquet, Divasa- Farma-Vic.

Selecció de les obres més destacades

Obra social

Grup d’habitatges. Caixa de Pensions. Plaça de Francesc Moragas /carrer del Dr. Salarich/ Avinguda Pius XII/ carrer de l’Estudiant de Vic. 1956.

Grup d’habitatges. Cooperativa Joan XXIII. Carrer del Virrei d’Avilés/ carrer del Dr. Càndid Bayés/ Carrer de Raimon d’Abadal/ Carrer de Joan XXIII. 1965-1966

Edificis d’habitatges

Edifici d’habitatges Jordi i Manuel Anglada. Carrer Verdaguer, 21. 1956 (casa seva)

Edifici d’habitatges Arumí. Carrer Verdaguer/Bisbe Morgades. 1966

Edifici d’habitatges. Carrer Gallissà/ Plaça del Centenari. 1970-1972

Edifici d’habitatges Fundació Puig-Porret. Carrer Verdaguer, 15-17. 1971

Edifici d’habitatges. Portal de Sant Joan. Carrer del Bisbe Morgades-12-18. 1975

Grup d’habitatges Can Mastrot. Carrer del Pla de Balenyà/ carrer del Pare Coll/ Passatge Can Mastrot. 1988

Cases

Casa Salvat. Gifreu. Llançà. 1959

Casa Gispert. Llançà. 1962

Casa Pilarín Bayés. La Creu del Marsé. Vic. 1963

Casa Tharrats. Cadaquès. 1963

Casa Gaspar. La Farella. 1964

Casa Altès. Llançà. 1965

Casa Manuel Gausa. La Roca Taradell. 1971

Casa Flotats. Foixà. 1975

Casa Murtra-Bellpuig. La Codina. Taradell. 1979

La Caseta del Puig. Divasa. Taradell. 1988-1989

Casa Capell. 1990. Montrodon

Equipaments

La Conxa. 1955. Desapareguda.

Seminari. Ronda de Camprodon, 2. 1955. Adaptació per al col·legi Sant Miquel. 1972

Religioses Dominiques de l’Anunciata (Col·legi Pare Coll). Ronda de Francesc Camprodon/ carrer del Pare Coll. Projecte de Sala d’Actes. 1955. Ampliació de l’edifici, 1966 i 1976.

Rambla del Passeig. 1958

Escoles Vilarnau. Sant Sadurní d’Anoia. 1966-1972.

Escoles Montagut. Vilafranca del Penedès. 1974

Acadèmia Maurici Isern. Ronda de Francesc Camprodon/ carrer de Puigsacalm. Escola amb habitatge, 1961. (amb J.M. Bassols). Ampliació de dues aules, 1979.

Club Tennis Vic. Pistes, frontons i piscina. Avinguda Olímpia, s/n. Gurb. 1969

Grup sòcio-cultural Sant Jordi. Caixa Catalunya. Carrer del Remei 42. 1978 (amb Eduard Molas).

Restaurant Coll de Condreu. Carretera de Vic a Olot. Quilòmetre 43. 1982

Teatre Atlàntida. Carrer de Sant Fidel/ carrer de Sant Sebastià/ carrer de Sant Antoni. Primer edifici amb J.M. Bassols. Reformes, 1985 i 1993.

Tallers Renault. Carretera de Sant Hipòlit. 1989.

Casa Balmes. Plaça Don Miquel de Clariana. Adaptació per a biblioteca, 1982. Adaptació per a Universitat de Vic, 1993. (amb Jacint Raurell).

Clínica Aliança (actual Clínica de Vic). Ronda de Francesc Camprodon, 4. 1985-1990

Estudis Universitaris-Universitat de Vic. Carrer de Miramarges/carrer de la Sagrada Família/carrer de Martí i Pol. 1984- 1996. (Última fase amb Jacint Raurell).

Centre Cultural i Auditori del Centre Cultural de la "Caixa". Passeig de la Generalitat, 46. 1985

Església de Sant Vicenç del Castell. Lluçà. 1987

Religioses Dominiques de l’Immaculada (Beates). Carrer de Sant Antoni M. Claret/ carrer de la Ramada, plaça de la Catedral i carrer de Gibaltar. Reforma de la façana principal 1993. Pista Poliesportiva, 1994.

Palau Episcopal. Sala de Premsa. Carrer de Santa Maria, 1. 1993

Església de Sant Sixt. El Nadal. 1998

Interiorisme

Infantil. Carrer de la Riera, 1955-1956. Desapareguda

Xocolates Arumí. Plaça Major. 1957. Desapareguda

Corseteria Pratdesaba. Carrer Nou. 1959. Desapareguda

Infantil. Plaça Major. 1959. Desapareguda

Bar restaurant El Tramvia. Carretera de Barcelona a Puigcerdà. 1962. Desaparegut

Xarcuteria Cunill. Carrer dels Argenters. 1963. Desapareguda

Sirus. Rambla del Carme. 1966. Desapareguda

Estand Oficial del Mercat del Ram. 1967

Anec Blau. Carrer Verdaguer.1968. Despareguda.

Nic-sen. Rambla del Carme. 1968, reforma de la façana, 1972. Desapareguda.

Barberia Ricart.Carrer Verdaguer. Desapareguda.

Banc Mercantil de Manresa. Plaça Major. 1971. (amb Jaume Cabeza i Josep Vernis). Desapareguda.

Restaurant Can Solé (ara,"El Racó d’en Pep). Rambla del Passeig. 1976. Desaparegut

Sala de Bingo. Carretera de Manlleu, 7. 1977

Can Corretja. Carrer Verdaguer, 11. 1978

Sastreria Franquesa. Carrer Estret de Sant Cristòfol, 7. 1979

Llibreria Atlàntida. Rambla de l’Hospital. Desapareguda

Bar El Xaloc. Ronda de Camprodon. 1982. Desaparegut

Llibreria-Papereria la Tralla. Carrer de la Riera, 5-9. 1982-1987

Banc Saragossà. Rambla Passeig, 6. 1984

Parme Boutique. Carrer de Verdaguer. 1984. Desapareguda

Palau Episcopal. Carrer de Santa Maria, 1. Distribució interior de dependències. 1985

Bellmunt perruqueria. Plaça Major, 40. 1986

Restaurant Ca la Pagesa. Carrer del Bisbe Font Andreu, 26. Ampliació, 1992.

Manuel Anglada i Bayés (Vic, 1925-1999)

Va destacar per la seva aportació a l’arquitectura i l’urbanisme catalans, pel seu compromís polític amb l’esquerra i amb Catalunya durant el franquisme i la transició democràtica, així com per la seva aportació decidida al desenvolupament de la cultura i de la societat catalanes.

Persona de fortes conviccions i de marcada personalitat. Tossut, tenaç, curiós i inquiet, ens ha deixat un notable patrimoni arquitectònic i fotogràfic, que es pot percebre tant a la ciutat de Vic com a d’altres indrets del país. Com a arquitecte va dissenyar espais per a viure bé, funcionals, a la mesura humana.

La seva empremta s’observa no solament en el seu llegat professional, sinó també en el procés de creixement cultural del país, en l’assoliment de les llibertats democràtiques i en diverses iniciatives de progrés i millora social. Aquesta participació en el naixement de projectes culturals compromesos, va possibilitar el manteniment i la consolidació, entre altres, de publicacions que amb el pas del temps han esdevingut emblemàtiques.

Infància i joventut: 1925-1943

Manuel Anglada va néixer a Vic a les darreries del mes de desembre de 1924, tot i que oficialment consta com a nascut el 10 de gener de 1925. La incertesa del dia del naixement prové del retard del seu pare a l’hora d’inscriure el nounat al registre civil. Era el cinquè dels set fills de Manuel Anglada Vilardebó i Dolors Bayés i Coch, dues distingides famílies vigatanes.

Al voltant dels dos anys i mig va patir un fort xarampió que va degenerar en una escepticèmia, malaltia que va tenir com a conseqüències una coixera lleu i una pèrdua notable de la capacitat auditiva.

La seva entrada a l’adolescència va venir marcada pel retorn a la ciutat de Vic l’any 1939, després d’una estada de dos anys a Sant Sebastià, on s’havia traslladat amb la seva família fugint del trasbals de la Guerra Civil.

Era un estudiant de nivell desigual i amb el hàndicap afegit dels problemes d’oïda. Va fer l’ingrés a Manresa i, entre els anys 1940 i 1943, va cursar el batxillerat al Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic. El seu caràcter participatiu i dinàmic el feia ser present en qualsevol activitat de les que s’organitzaven a la ciutat. En el camp dels esports va destacar jugant a futbol de porter.

La Universitat: 1943-1954

L’any 1943 es va traslladar a Salamanca, on ja hi havia el seu germà Jordi, per tal d’iniciar els estudis d’arquitectura. Allí va estudiar els dos primers cursos de ciències exactes, necessaris aleshores per poder cursar la carrera. Els seus pares creien que en una universitat petita l’atenció del professorat seria més personalitzada i es minimitzarien els seus problemes d’audició. A Salamanca va adquirir els fonaments teòrics i tècnics que li proporcionarien una completa formació per als càlculs, el dibuix i les maquetes dels seus futurs projectes. Vivia a la Pensión Barcelona, en un barri humil, on en Manelic aprofitava les hores buides per llegir a una veïna invident.

Va ingressar a l’Escola Superior d’Arquitectura de la Universitat de Barcelona, ubicada a l’edifici de la plaça Universitat l’any 1945. Allí va conèixer els corrents arquitectònics d’avantguarda i es va convertir en admirador de l’obra de Coderch i de Mies Van der Rohe, entre d’altres arquitectes i urbanistes.

A la Universitat va coincidir amb una estudiant de Filosofia i Lletres, Pilar de Ferrer Torró, de La Bisbal d’Empordà, que esdevindria la seva muller. Durant aquest període es produeix el desvetllament de la seva conciència antifranquista i estableix els primers contactes polítics.

Els inicis professionals. 1955-1975

El 1954 es va llicenciar i l’any següent va iniciar la seva activitat professional com a arquitecte a Vic, on compartí despatx amb el seu germà Jordi. Al llarg de la seva vida professional va rebutjar diverses ofertes interessants degut al seu caràcter independent i a l’estima i el compromís que sentia per la seva ciutat.

L’any 1956 es va casar amb Pilar de Ferrer, amb qui va tenir quatre fills: Lluís, Cristina, Mònica i Marc. Vivien al carrer de Jacint Verdaguer, en el primer edifici de propietat horitzontal construït a Vic, del qual ell mateix fou l’arquitecte.

El seu despatx es trobava als baixos d’una casa veïna a la seva residència, en l’edifici fundacional de la Institució Puig-Porret. Fundació de beneficència constituïda per voluntat testamentària de l’industrial Antoni Puig. Darrere els vidres glaçats de les finestres del carrer de Jacint Verdaguer, projectava i vivia la seva passió per la música clàssica, llegia, reflexionava, parlava amb clients i amics.

Persona autodidacta, culta i amb una curiositat intel·lectual insaciable, sempre estava al dia en l’aplicació de les noves tecnologies i materials per a la construcció, encara que només va utilitzar l’ordinador els últims anys, per fer pressupostos. Li agradava fer personalment la feina: les maquetes, els càlculs topogràfics, els alçats a llapis. Creia fermament en l’enquadrament professional i en els avantatges de la col·legiació. En aquest sentit, va formar part, com a tresorer d’una junta de govern del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya de Barcelona i va col·laborar en la creació de la delegació del Col·legi d’Arquitectes d’Osona.

Submergit de ple en la seva professió, la seva gran passió, va viure amb intensitat el debat de la creació i el repte de la construcció. Va desenvolupar les seves idees funcionalistes. Dissenyà tota mena d’espais; des de la Rambla del Passeig, fins als edificis de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis o els blocs d’habitatges de la Cooperativa Joan XXIII, que marcaven una fita en la urbanització de la perifèria de la ciutat. Calien habitatges per a les nombroses famílies vingudes d’arreu d’Espanya atretes pel creixement econòmic català de l’època. La seva activitat professional li va permetre col·laborar en la millora de les condicions de vida dels treballadors, d’acord amb els seus principis de justícia social.

L’interès per millorar la qualitat de vida en els barris obrers, queda palès en el treball que va presentar per a l’obtenció del títol de doctor l’any 1964. És un model d’escola bressol titulat Proyecto de guarderia parvulario en zona obrera, aplicable tant a barris obrers situats a la perifèria de les ciutats com als dels centres històrics. El projecte posa de manifest dues de les constants en la seva obra, el disseny dels espais interiors i la utilització de materials moderns.

Compromís polític durant el franquisme

Manuel Anglada tenia unes fortes conviccions polítiques. Assumia les conseqüències del seu decidit compromís polític per les esquerres i per Catalunya. El seus inicis d’activista polític a la clandestinitat van començar a Barcelona, al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, on va ingressar en una cèl·lula professional del PSUC. Després es va traslladar a Vic, on va participar de les primeres plataformes polítiques unitàries de la pretransició democràtica amb la Comissió de Solidaritat, la constitució l’any 1971 de la Taula Unitària d’Osona i l’articulació de l’Assemblea de Catalunya a la Comarca. L’any 1972 formava part de la cèl·lula vigatana del PSUC. Aquests i altres moviments culturals i polítics utilitzaven per a les seves reunions un pis que Manuel Anglada tenia al carrer de Jacint Verdaguer, als baixos del qual hi havia el restaurant l’Ànec Blau.

Políticament contrari al pensament únic, assumia riscos i es comprometia seguint els seus principis. Aquests van ser els anys més intensos com a activista polític, un període de reunions clandestines, confabulacions, iniciatives d’alt risc i, per tant, més exposats a tots nivells. Això no influïa en les seves actituds polítiques, ni li feia por que la seva militància comunista, reconeguda arreu, afectés la seva vida professional.

Les iniciatives socials i culturals

Les idees de Manuel Anglada, forjades en la justícia social, el progrés i la raó, van articular-se a través del discurs marxista. L’obra El Capital esdenvindria un dels seus referents ideològics. Li agradaven el diàleg i la confrontació d’idees, era un acèrrim defensor de les seves conviccions, que postulava amb claretat i fermesa, ensenyant les cartes. Participava a la digna tertúlia dels «Savis de la Granja», un grup heterogeni de vigatans preocupats per la cultura d’avantguarda que es trobaven en un cafè del Passeig de Vic, en un període marcat per la por i la repressió. D’allí en sortiren notables artistes i destacades iniciatives culturals, entre elles el Cine-club de Vic, en les quals va participar de forma activa.

Per tal de potenciar la lectura en català i assegurar una producció desvinculada de les consignes del Movimiento, va donar suport financer per fer possible la fundació de revistes com Inquietud (1955-1966), Oriflama (1961-1977), Cavall Fort (1961), nascudes sota el paraigües del Bisbat de Vic, i a l’empresa editorial Edició de Materials SA, que publicava monografies de caràcter polític. Encara que també va escriure algun article, va destacar en la promoció editorial.

La maduresa. 1975-1999

El final de la dictadura franquista i la constitució dels nous ajuntaments democràtics varen comportar la projecció pública de la seva activitat política. En les primeres eleccions municipals democràtiques de l’any 1979 fou elegit regidor per la llista de l’Entesa Democràtica de Vic i ocupà el càrrec de vocal de la comissió de cultura de l’Ajuntament de Vic.

Va continuar la seva col·laboració econòmica en diversos projectes editorials; va contribuir a la sortida de capçaleres com el diari Avui (1976) o el setmanari osonenc El 9 Nou (1978). Tot i així, amb els anys va convertir-se en un lector asidu d’El País. Home de lectures múltiples i variades, llegia sobre pensament polític i social, catalanisme, art i, per descomptat revistes d’arquitectura. Va conservar al llarg de la seva vida la capacitat de sorpresa i la satisfacció de la descoberta.

La seva relació amb l’art romànic es va iniciar com a arquitecte del Bisbat de Vic i va créixer per prescripció mèdica. L’obligació imposada pels metges de caminar desprès d’un atac de cor, va suposar l’inici d’un extens recorregut per la geografia catalana amb una càmera fotogràfica a les mans i amb l’ùnica companyia de Babeca, el seu gos, tot cercant les millors perspectives del romànic. Aquesta relació va culminar amb la seva col·laboració en l’obra Catalunya Romànica. D’aquest contacte amb l’art de l’edat mitjana en va sorgir, en els darrers anys de la seva vida, un interés especial pels càtars.

La realitat de la Transició i les regles del joc polític imposaven unes concessions que en Manelic no estava disposat a acceptar. Havia transigit amb la reforma essent partidari de la ruptura, així com s’havia mostrat en desacord amb els pactes de la Moncloa. Finalment, l’any 1983 abandona el PSUC.

Malgrat tot, això no va suposar l’abandonament de la seva activitat política, ja que poc després ingressà al Partit dels Comunistes de Catalunya. El fort compromís social l’empenyia i, en certa manera, l’obligava a la militància i a la participació en els afers públics. En l’última etapa de la seva vida va donar suport a la llista d’ERC a l’Ajuntament de Vic.

Els darrers anys es va anar desencantant, els canvis polítics no eren com s’esperava, «la democràcia ja no es debat, sinó decisions de poder», i a ell li agradava el debat, la veritat de fons, encara que això fos incòmode.

A nivell personal, en l’última etapa de la seva vida va viure un fet especialment remarcable. Els avenços tecnològics, dels quals sempre havia procurat estar al corrent, varen possibilitar una millora notable de la seva capacitat d’audició mitjançant un implant que li va permetre sentir «la pluja, les campanes i els talons de les senyores pel carrer...»

(De forma sobtada, va morir el diumenge 5 de desembre de 1999)

Santi Ponce i Josep Casanovas. Amb la col·laboració de Mariana Benito i Lluis Vila.