"De qui és l'èxit de l'Any Verdaguer?

El poeta encara continua imposant-se com una figura popular única

De qui és l'èxit de l'Any Verdaguer?

Ricard Torrents

El balanç de l'Any Verdaguer, que es clausura el dia 10 de juny, presenta un enorme volum de negoci que els experts comptables quantifiquen detalladament i qualifiquen no d'èxit sinó de superèxit. Crec que amb raó. Només el rebentisme més sectari podria intentar de rebaixar uns resultats evidents o desinflar la justificada eufòria que han manifestat els responsables. Pel que fa al món del verdaguerisme acadèmic, dono fe que s'hi nota una convençuda satisfacció general. Tant allà on ens tocava de participar, col·loquis científics, edicions crítiques, conferències, recerques i estudis d'alta divulgació, com allà on hem assessorat o hem estat convidats com a espectadors: debats mediàtics, concerts, recitals, teatralitzacions, exposicions, rutes i un variat conjunt d'activitats lúdiques. Els mitjans, un cop més, hi han jugat un paper decisiu.
La pregunta que durant aquest any ens hem fet entre els col·legues de la Societat Verdaguer és sobre els perquès de tant èxit. Per quines causes la figura de Verdaguer ha concitat tantes adhesions noves. Hi ha les causes manifestes que giren a l'entorn de les institucions i de la seva implicació política, administrativa, financera. Es nota de seguida, a l'hora d'engegar un projecte, si funciona la química entre els organismes oficials i la societat civil. Aquesta vegada, després d'algunes vacil·lacions, la implicació va funcionar en cascada, des de Presidència de la Generalitat i els mitjans públics fins a ajuntaments petits, mitjans o grans, entre els quals s'han distingit el de Folgueroles i el de Vic, com no podia ser d'altra manera. El programa vertebrador de l'Any girava a l'entorn dels tres llocs clau de la trajectòria humana i literària de mossèn Cinto: Folgueroles, on nasqué i visqué fins a l'adolescència, Vic, on es formà com a escriptor i com a sacerdot, Barcelona, on triomfà i fou perseguit i, a la fi, on fou enterrat en olor de multituds. Catalunya sencera, de muntanya a mar, ha tornat a sentir uns moments el pas alat del poeta, com el dia que cent anys enrere era enterrat a Montjuïc de cara a llevant.
Hi ha unes altres causes que giren a l'entorn de l'expertesa dels responsables de l'Any Verdaguer en els seus diferents nivells de programació. L'olfacte dels gerents, tant com els coneixements dels comissaris, són decisius en el fracàs o l'èxit dels projectes culturals. Com és sabut, algunes veus de l'àmbit dels programadors culturals havien augurat que l'Any Verdaguer seria eclipsat per l'Any Gaudí, però de seguida es va imposar l'evidència que no sols es potenciaven mútuament, sinó que Verdaguer era un tresor simbòlic tan valuós com Gaudí. Val a dir que els encerts de la programació han sigut compartits i repetits en quantitat i en qualitat.
A més de totes aquestes causes consignades al balanç de resultats, l'èxit de l'Any Verdaguer en té unes altres de vinculades amb el personatge i el seu públic. De fet el que ha passat és que Verdaguer ha convençut els dirigents que administren la política cultural. Ell mateix, amb la seva vida dramàtica i la seva obra polièdrica, els ha fet veure que és "una figura que ven", segons que em deia un regidor de cultura que em demanava consell sobre quins llibres havia de llegir per estar al cas. O sigui que la gent que es dedica a la res pública, que saben prou què cosa és la popularitat i com n'és de fràgil i d'equívoca, s'ha adonat que el personatge Verdaguer continua despertant simpatia, admiració i una certa curiositat entre morbosa i compassiva. L'aposta verdagueriana oficial, doncs, no és només una de les causes de l'èxit de l'Any Verdaguer, decisiva i multipresent, sinó que alhora n'és un efecte.
L'èxit de l'Any Verdaguer és primer de tot l'èxit de Verdaguer, d'aquest personatge d'hipnòtica atracció que ja a vint anys, quan baixà a Barcelona a recollir els premis dels Jocs Florals, fascinà els seus contemporanis. Però l'extraordinari és que encara continua fascinant-nos, imposant-se com una figura popular única, que desperta adhesions, interès i polèmica, no sols entre els tres milers d'interessats habituals en l'actualitat de la vida cultural catalana, sinó en una franja més àmplia de ciutadans que, fora d'ocasions majors, són indiferents a la cosa, sigui per cultural, per catalana, o per les dues coses alhora.
En un món de pseudopersonatges Verdaguer no perd, sinó que guanya autenticitat. Enmig de falsos prestigis, de famosos d'usar i llençar, de monstres que omplen el circ de l'actualitat, Verdaguer emergeix com l'home que, fet a si mateix i fidel a les arrels, conegué els alts i baixos de la vida sense fer miracles que no fossin els que fa l'home fidel al propi talent. Per això manté íntegra la reputació d'haver pres les opcions que li dictava la consciència. Optà per la cultura catalana, perseguida pels governs espanyols i menystinguda per molts catalans, i optà pels pobres amb radicalitat evangèlica, sense concessions als administradors oficials de la caritat cristiana. Aquestes opcions i la seva coratjosa rebel·lió contra els poderosos impedeixen -tant de bo ho impedeixi en el futur- que els poderosos el facin un sant oficial més dels altars del catolicisme espanyol que tant el castigà. Ni ell ni nosaltres no hi perdrem res. La seva popularitat es mantindrà més viva arreu, en especial allà on la santedat oficial no augmenta gens la intensitat de l'aurèola d'un personatge excepcional.
En conclusió, l'èxit de l'Any Verdaguer és Verdaguer mateix. Un èxit nimbat, com la seva vida, d'una boira de misteri. Tal com ja vaig conjecturar a la inauguració del V Col·loqui Verdaguer, deu ser que aquest personatge respon a algunes expectatives fondes dels catalans, atrets per la seva llum orientadora a través de camins secrets. Igual com va passar en ple nacionalisme exacerbat franquista, quan el centenari del naixement del poeta, 1945, va unir la Catalunya de l'exili i la Catalunya de la resistència interior, avui, en l'esclat de noves adversitats per a la cultura catalana, el centenari de la mort del poeta de L'Atlàntida, que col·locà Catalunya en el mapa de les cultures d'Europa, ha remogut la consciència de molts catalans en cerca d'una referència segura.
Els valors que representa Verdaguer són percebuts en perill, amenaçats, incerts. El futur de la llengua i la cultura del país torna a inquietar. El menyspreu pels pobres adopta formes més cruels que en temps del poeta. On viuen i moren, però, els valors de la cultura i la solidaritat sinó en nosaltres mateixos? Per això l'èxit de l'Any Verdaguer no serà cap èxit si no ho és en els catalans que avui ens remetem a les seves opcions. És una altra dimensió de l'èxit.

Ricard Torrents. President de la Societat Verdaguer

Avui, 6-VI-2003.