En una roda de premsa celebrada aquest matí al Palau Episcopal de Vic, el bisbe titular Josep Maria Guix ha anunciat que ja ha tramès al Vaticà la seva carta de renúncia. Els motius són els dos que preveu el cànon vigent: l'edat i l'estat de la salut. Justament avui, Guix compleix 75 anys, que és l'edat fixada per a la renúncia i, a més, pateix dues enfermetats que requereixen tractament, segons va explicar. El titular de la diòcesi va comparèixer acompanyat del director del Full Diocesà, Pere Casas, i del vicari general, Fèlix Guàrdia.

Guix es va mostrar esperançat pel futur, perquè "és adient el relleu per poder dedicar-me a servir l'Església des d'una altra perspectiva, més propera a l'estudi o la pregària. També és adient per al bé comú, ja que la comunitat necessita persones joves i amb energia, perquè els anys ens van deixant el seu rastre. Em cal el relleu per una persona més jove i amb més salut que jo, que ja sóc més gran que tots els cardenals i arquebisbes actualment en actiu".

Tot fent repàs del que ha estat la seva vida -amb 16 anys de sacerdot i 34 de bisbat, 19 dels quals corresponen a Vic- el bisbe va assegurar que mai no s'havia penedit d'haver seguit el camí del sacerdoci. "Potser només alguna vegada quan era seminarista -va puntualitzar- però a partir de llavors, mai més". Guix va reconèixer haver-se equivocat moltes vegades, "segurament moltes més de les que jo em penso", però que aquestes mai no havien estat massa unes falles grans.

Pel que fa als seus moments més difícils, va recordar l'època de la persecució franquista a Catalunya, quan essent bisbe auxiliar de Barcelona, ocupava una delegació que l'obligava a estar en contacte sovint amb la policia espanyola: "Em despertaven a mitja nit per notificar-me que tenien arrestats alguns sacerdots", va rememorar. Malgrat aquests fets, el bisbe va valorar que les bones estones superaven de llarg les dolentes, i que "m'he trobat bé a tot arreu on he anat".

La seva nova residència serà l'establiment de les Germanetes dels Pobres de Vic: "No hi aniré a fer de capellà, però estic segur que en faré. Per a mi, però, serà com residir amb la meva nova família, perquè de l'altra, de la meva, només em queda un nebot. Seré un vell entre els vells, i a més, malalt. Potser tindré un despatx al Bisbat per tenir un lloc més tranquil on treballar alguna estona, però viuré allà. Miraré de ser un testimoni de pobresa perquè viuré amb els pobres".

Guix no té cap interès en ser motiu de notícies a des d'ara: "A partir d'aquí, voldria portar una vida ignorada, i que si algú es recorda de mi, que em digui un Parenostre. Quanta menys ràdio, premsa i televisió hi hagi, millor. Que no parlin de mi, ni que fos per dir-ne coses bones".

La relació amb el futur bisbe titular tindrà com a exemplle la que ell ha mantingut amb el bisbe emèrit, el doctor Ramon Masnou, amb qui "mai no hi ha hagut cap conflicte ni de mig milímetre, i no ha intervingut en la meva manera de portar el Bisbat. Jo no inteferiré el meu successor perquè aspiro a portar una vida quant més de monjo millor".

El futur bisbe de Vic procedirà de l'àrea catalana. D'això, n'està completament segur el doctor Guix, perquè els qui han de nomenar-lo "ja ho tenen assumit, a diferència de temps enrera". Fer el contrari, "essent la diòcesi de Vic, una ciutat que és el rovell de l'ou de Catalunya i del catalanisme, seria una befa". La dada del relleu és imprevisible però se situaria en els tres o quatre primers mesos de l'any, tot i que el bisbe desitjaria que fos el més propera millor.

Després que un dels presents es referís a una dada publicada pel butlletí "Planter", segons la qual per primera vegada en 250 anys el Seminari de Vic té zero estudiants, el bisbe va contrarrestar aquestes dades asseyalant que en el proper trimestre seran ordenats dos diaques i un sacerdot. En relació a les causes de la desaparició de les vocacions, va assenyalar la caiguda de la natalitat i la pèrdua d'influència de l'Església en els ambients juvenils, però es va mostrar confiat en la supervivència de la institució "perquè la va fundar Jesucrist i Ell va dir que no la deixaria morir". Tot i aquesta visió providencialista, Guix va indicar que això no pot acontentar-los i que cal aplicar la dita "a Dios rogando y con el mazo dando".

Fotografies: osona.com